Reflexos del temps d'entreguerres

El període que va des de la fi de la I Guerra Mundial fins l'inici de la II va ser un temps trascendental per la resta del segle a Catalunya, Espanya i Europa. La inestabilitat econòmica que va portar la guerra, les tensions econòmiques extremes que es van viure a Alemanya, l'ascens de l'autoritarisme arreu i el triomf del nazisme són fenòmens dels quals ara en tenim alguns reflexos. En aquest reportatge vam intentar recollir-ne alguns amb aquesta mirada entre local i internacional que és necessària per abordar els grans fenòmens econòmics i polítics.

Poques vegades podem informar d'avenços en la protecció dels drets dels treballadors. En aquest reportatge sí, parlem del nou rigor que la inspecció de treball aplica a les empreses -totes- per exigir el control horari. Es tracta de saber quin horari han fet els treballadors, independentment de si genera hores extra o no. Això pot acabar sent una mesura de protecció fenomenal contra els abusos als que estan sotmesos molts treballadors. Veureu que els més incomplidors en aquest sentit són els bancs, sí, aquestes súper empreses no els dóna la gana de portar controls horaris ni de pagar les hores als seus empleats. No va ser un reportatge fàcil de fer, doncs cap empresa va voler col.laborar per gravar els seus sistemes de control horari i vam acabar fent el rodatge a l'Ajuntament de Terrassa. Setmanes després de fer el reportatge vaig contractar una persona per fer feines domèstiques a casa. Els advocats que m'assessoren em van dir que havia de portar el control horari, sense saber res del meu reportatge, llavors pendent d'emissió. Ho solucionem amb un dietari en el que consta cada dia l'hora d'entrada i sortida, ben poca cosa, i ja fem més que algunes empreses de l'Ibex!

Les portes giratòries dels alts funcionaris

Els últims anys s'ha parlat molt de la porta giratòria que uneix la política, el consell de ministres, i les grans empreses. Felipe González va acabar sortint del consell d'administració de Gas Natural perquè deia que s'hi avorria.
Però no s'ha fet gaire atrenció al fenomen que afecta els alts funcionaris, com ara els advocats de l'estat, els tècnics comercials o els inspectors d'Hisenda. Són professionals de gran formació que per les empreses privades resulten molt atractius en la mesura que conservin també les relacions amb els seus companys. Així, un advocat que superi les duríssimes oposicions a advocat de l'estat pot estar uns pocs anys exercint i després agafar una excedència voluntària per anar a cobrar 3 o 4 cops més a l'empresa privada. Les dades oficials diuen que un 38% dels advocats de l'estat es troben en excedència voluntària.
En fi, aquest reportatge ha estat especialment intens per la feina que ha portat i per la feliç ocasió que vam tenir de gravar un insòlit concert de rock amb la participació de grups d'advocats aficionats. No té pèrdua.

Primeres conclusions de trenta anys de periodisme

Aquests dies presentem Una vida wiki, un llibre que s'ha anat coent a foc lent mentre treballava amb ingredients dels reportatges que he fet, de les experiències que he viscut personalment i dels llibres que he llegit.
És una visió personal en la que intento apuntar tendències de futur, tot i que amb el punt de realisme necessari. Travessa les pàgines la idea que la col.laboració pot ajudar-nos a superar mancances de l'actual sistema, però també apunto que el comportament dels ciutadans no sempre va per aquests camins i que ens podem quedar amb les ganes.
Moltes persones que he conegut en els meus reportatges apareixen en el text i amb l'explicació de les seves circumstàncies s'expliquen fenomens més generals. Em vénen al cap tres amics de Cornellà als que vam entrevistar trenta anys després que participessin en una manifestació juvenil sota el lema "Los hijos de los obreros queremos estudiar". Vam conèixer què fan a hores d'ara i ens va servir per explicar els moviments entre les classes socials que hi ha a Catalunya. Més abans que ara, tot s'ha de dir. En aquell episodi ens donava el contingut estadístic el sociòleg Xavier Martínez Celorrio, que estudia el tema amb la Fundació Jaume Bofill.
És un exemple de la mena de contiguts que podeu esperar d'aquest llibre que sintetitza anys de feina periodística i que em serveix per anar treient conclusions d'allò que passa de forma fugissera per la pantalla del televisor.

L'agulla daurada de Montserrat Roig ja no brilla com abans

Al centre de San Petersburg hi ha el gran quarter de la Marina russa, l'edifici de l'Almirallat, culminat amb una cúpul.la i una agulla daurada que és referència de tota la ciutat. També va donar títol al llibre que va escriure la Montserrat Roig fa trenta anys quan va passar dos mesos a la ciutat que llavors es deia Leningrad convidada per l'editorial Progrés de Moscou.
Aquest estiu hem passat un dia i mig a la ciutat en una etapa d'un viatge en creuer per diverses capitals bàltiques. En tornar, he llegit el llibre de la Roig i, inevitablement, he jugat a les comparances.
L'edifici de l'Almirallat es troba davant del palau d'hivern, l'indret clau de la revolució d'octubre de 1917 i que ara ocupa el museu de l'Hermitage. El dia que hi vam anar nosaltres, a la gran esplanada que hi ha al davant hi havia un gran rebombori, centenars de motos Harley Davidson l'ocupaven per una concentració que durant tot el dia va atabalar els vianants amb els trons dels seus motors de quatre temps.
Per l'esplanada també circulen uns quants negres amb jaquetes de color taronja que criden molt l'atenció. Són ganxos dels barcos que fan tours turístics pel riu Neva. Venen de Nigèria i parlen anglès, l'idioma dels milers de turistes que envaeixen la ciutat i que la major part de russos desconeix.
Vam caminar llargament per l'avinguda Nevski sense fer més que una petita part de l'interminable trajecte. Arreu hi havia tenderols de souvenirs turístics: les culleres típiques de record, les matrioskes, molta roba d'abric, uns barrets d'aquells de pèl amb la falç i el martell i, en molta més abundància, tasses de les d'esmorzar amb fotos de Vladimir Putin. El president amb ulleres de sol, cavalcant un ós, vestit d'uniforme de camuflatge militar o amb vestit i corbata tot somrient. No sé quina era pitjor.
Vam vagarejar una estona pel parc de Mihailovski, a la vora del museu rus, on hi ha l'estàtua dedicada al poeta Alexander Puishkin. La veritat és que aquell dia no vam veure l'estàtua, estàvem ocupats donant voltes al parc, que tenia una sola sortida i ens va obligar recórrer llargament els seus caminets. Vaig evocar l'indret a partir del llibre de la Montserrat, que dedica moltes pàgines a la vida del poeta que és celebrat com un gran ariet de la cultura russa. Entre altres coses explica que al parc on vam ser nosaltres es celebraven reunions d'homenatge al poeta els anys 80, quan ella va escriure el llibre. En algun altre loc vaig llegir que en aquestes reunions es llegien els seus poemes i el públic corejava el nom del poeta. No tinc idea de si això es manté i la cerca a google no m'ho aclareix.
El llibre de la Montserrat Roig també dedica moltes pàgines a evocar el setge de la ciutat durant la II Guerra Mundial. Les tropes nazis van voler rendir Leningrad amb un bloqueig militar que va durar més de 300 dies i que va causar mig milió de morts, la major part morts de gana i en circumstàncies molt patètiques. De fet, aquest era l'objectiu de l'editorial que va convidar la periodista catalana. Volien evocar aquest episodi tràgic de la memòria soviètica i donar-lo a conèixer als lectors espanyols, de la mateixa manera que ho devien fer amb altres autors de diferents països. Una gran operació de relacions públiques que es feia al caire dels jocs olímpics que es van celebrar a Moscou el 1980. 
La tecera pota que aguanta la narració del llibre és l'experiència de la pròpia autora a la ciutat, de la mà d'un traductor peculiar, en Nikolai, gran bevedor de vodka i assetjador sexual de l'autora. Jo em ficaria al llit amb tu, li diu, però les normes no m'ho permeten. D'això, de grans bevedors, també en vam veure nosaltres. Recordo una perella que avançava pel carrer discutint a viva veu i amb moltes feines per mantenir l'equilibri.
Un record que no esborra la gran impressió que ens va fer la ciutat, de dimensions colossals, plena de palaus i amb elegants avingudes i d'aparença sovint destartalada. Metàfora d'un país que es transforma, com la resta, mentre defensa una identitat pròpia cada cop més assetjada.

Google i jo enxampem els lladres del microones

Fa uns anys el microones va començar a funcionar malament. Treia xispes i feia sorolls estranys, francament feia por posar-lo, pensava que podia explotar o alguna cosa similar. Vaig anar al taller Millor que nou reparat i em van dir que el problema era molt comú, la principal avaria d'aquests aparells. Es tracta d'una petita làmina de mica que va agafada en un lateral del microones, fa la funció d'aturar les xispes del magnetro i es pot fer malbé pel pas del temps. Em podia haver estalviat el passeig amb l'andròmina a sobre, pesava com un mort i vaig haver de refer el camí cap a casa altre cop. Però ja tenia la informació que necessitava i després d'una trucada vaig aconseguir una nova làmina de mica per 1€ en una petita botiga del barri de Les Corts. Em vaig sentir feliç per solucionar l'avaria de forma tan fàcil i econòmica. A més, em feia il.lusió compartir aquella informació apta només per a iniciats.
La meva làmina es va trencar pel mig ja fa un temps i la vaig reparar amb cel.lo fins que m'he decidit a substituir-la. El problema és que no recordo on era la botiga de Les Corts i el taller d'assessorament muncipal és tancat en ple mes d'agost. Per tant, vaig anar al servei tècnic del barri Dorven on em van dir que sí que en tenien, però que costaven 18€. S'em van posar els pels de punta i els vaig dir que ja la buscaria en un altre lloc. No gaire lluny hi ha el servei tècnic Eixample. Em van dir que també en tenien, i que cada làmina costava 30€. Gairebé faig un bot fins el sostre de l'efecte que em va fer la notícia. Li vaig fer evident al propietari del taller la diferència de preu amb l'original i es va defensar carregant les culpes sobre el seu malvat distribuidor.
Ja més calmat, vaig recórrer a google i vaig trobar ofertes de làmines a 1€ en serveis de venda per internet. El problema és que els costos del transport pujaven més de 6€ i jo només volia un parell de làmines. O sigui que la millor opció seria una botiga de recanvis de Barcelona que cobrés un preu raonable. Uns minuts i algunes trucades més tard vaig trobar el servei tècnic José Antonio Fuster que em va oferir les làmines retallades a mida per 3€ la unitat. Hi he anat aquest matí i he trobat una botiga modesta i un home afable que m'ha atès correctíssimament. Un cop li he pagat els 6€ de dues plaques (en guardaré una de reserva) li he explicat les meves tribulacions i l'he felicitat molt cordialment per la seva honradesa. Demà li portaré l'aspiradora perquè l'arregli.

El dividend del terror

L'onada de violència terrorista que vivim passa de llarg, de moment, del nostre país. Ens afecta moralment i també té algunes conseqüències econòmiques. Al capdavall, l'economia està molt europeïtzada i els camions que surten de Barcelona pateixen els embussos dels controls anti terroristes de París o Brussel.les. S'augmenta la despesa en seguretat, tot i que en menor mesura que ho fa França, que ja ha anunciat que no complirà els objectius de dèficit per la necessitat de destinar més diners a policia i exèrcit.
En el costat positiu de la balança monetària cal situar l'augment del turisme a Catalunya per la por que generen les destinacions que abans competien en atractiu. Turquia, Egipte, Tunísia i la mateixa França són places turístiques que es veuen afectades per la decisió de viatge d'estiu dels europeus.
És el dividend del terror que està arribant a casa nostra i que genera cert desassossec si s'hi pensa detingudament. Sovint la vida no és justa ni bonica. Tant de bo ens quedem només amb aquesta sensació i no haguem de lamentar un atac en el nostre entorn que ens faci aterrar d'emergència en la nova realitat violenta que acompanyarà Europa els propers temps. De tot això tracta aquest reportatge que vam fer unes setmanes i que, molt em temo, no perdrà vigència en bastant de temps.

En els pitjors moments de la crisi econòmica es va parlar molt del model obsolet de la nostra economia, basada en el totxo i els serveis turístics. Ara que estem sortint, val la pena comprovar en quina mesura estem canviant de rumb. Però la comprovació és frustrant, perquè la major part de les noves empreses que es creen són dels sectors de la construcció i l'hosteleria. Què hi tenen a veure amb aquest model les escoles de negocis? i què hi diuen els dirigents de la patronal i dels cercles més il.lustrats de l'empresariat?  

Les grans empreses comencen a pagar més impostos

La brutal crisi econòmica que hem viscut ha fet caure els ingressos fiscals dels governs europeus, que han hagut de lluitar amb les estrictes polítiques d'austeritat de la Unió. Aquest és el motiu de fons pel qual ara es multipliquen les iniciatives que pressionen les grans empreses a pagar més. A Espanya es van limitar les deduccions que té l'impost de societats i això n'ha millorat la recaptació gairebé un 20 per cent l'any passat.
A nivell europeu també hi ha molt de moviments amb les grans multinacionals que s'aprofiten de la fiscalitat avantatjosa de països com Luxemburg, Irlanda i Holanda per planificar la seva fiscalitat i acabar pagant poquíssim. En realitat l'impuls principal ve de l'OCDE, que ha fet un projecte anomenat BEPS que posa les bases per lluitar contra el fenomen als seus països membres, que són els més avançats del món.
No obstant tot això, el periodisme també hi ha tingut molt a veure en aquest nou ambient. Sempre hi ha hagut professionals implicats en la denúncia del frau fiscal, però el punt d'inflexió es va produir a finals de 2014 amb el cas Luxleaks. Va ser la filtració de documents de l'autoritat fiscal de Luxemburg amb els quals pactava condicions molt avantatjoses per grans multinacionals. La informació base va ser elaborada pel consorci internacional de periodistes d'investigació i molts mitjans de tot el món en van fer versions adaptades al seu entorn. Va ser també el nostre cas, posant el focus sobre les activitats de Burberry a Barcelona, que va deixar centenars de treballadors a l'atur mentre pactava avantatges fiscals a Luxemburg de la seva filial espanyola.

Les cooperatives ja no salven empreses en crisi

Els treballadors de les empreses que entren en crisi i acaben fent concurs de creditors tenen moltes possibilitats d'anar a parar al carrer. En alguns casos, però, s'aconsegueix salvar l'empresa i la fórmula de la cooperativa laboral és una gran alternativa. O ho era els anys 80, quan es van constituir unes 300 cooperatives a partir d'empreses en crisi. En l'actual periode de crisi econòmica se n'han creat moltes menys, a penes una cinquantena, segons la federació de cooperatives. Hem anat a preguntar perquè i també a conèixer experiències d'ara i de fa trenta anys per veure les diferències.

Els diners àrabs i el terrorisme d'Estat Islàmic

Els atemptats de París el desembre passat, els de Charlie Hebdo ara fa un any, els d'Indonèsia, Burkina Faso, Tunis, Turquia... Som en una guerra oberta amb Estat Islàmic i ens hem de preguntar també sobre els aspectes econòmics de la conflagració. La intervenció militar de les potències occidentals està prioritzant objectius econòmics en els bombardeigs del califat. Hem vist esclatar pous de petroli, camions de transport i últimament un banc, amb perdigonada de bitllets de banc pels aires.
Més a fons s'ha treballat el tema del finançament d'Estat Islàmic enmig de veus i recels sobre l'actitud de les monarquies del Golf Pèrsic sobre el tema. El departament del Tresor nord americà té un sots secterari que s'encarrega d'investigar i posar traves al fenomen. Les xifres que ha aportat són modestes, però afirma que van ser importants en els primers moments de la vida d'Estat Islàmic.
Vaig poder parlar del tema amb diversos experts i actors econòmics. Però el que més em va interessar va ser la visió d'un empresari libanès, propietari d'una multinacional i amic de polítics com Sarkozy i Aznar. Fouad Matzoumi va ser molt clar i contundent respecte a la necessitat que la comunitat de negocis àrab assenyali amb el dit els que donen diners a organitzacions caritatives que acaben sent instruments del terrorisme. Em va confortar el seu compromís i la crida que fa a la lluita comuna contra el finançament dels deliris radicals. Ens calen més aliances com aquesta perquè la vida guanyi la guerra.

El nyap de les targetes de crèdit

Tenia pendent fer un reportatge sobre els mitjans de pagament, l'efectiu, la targeta i, ara, el mòbil. La idea era explicar el diferent comportament dels consumidors si paguen amb efectiu o amb targeta. Vam entrevistar una vintena de persones en un centre comercial i sí, la majoria opina que controla més la despesa amb l'efectiu, que amb la targeta es poden sortir de mare. Una dona de mitjana edat ens deia que per anar de rebaixes hi va amb efectiu i així es controla més.
Però això també evoluciona, anem aprenent a fer servir els mitjans electrònics amb més racionalitat, especialment les targetes de dèbit, que descompten les compres directament del compte corrent.
La sorpresa és que el nombre d'operacions que es fan amb targeta a Espanya és només el 16 per cent del total, la meitat que a França i lluny del 47% del Regne Unit. En part per la gran xarxa de caixrers automàtics. O sigui, que la gent ens dediquem a treure diners del caixer i pagar amb efectiu. De manera que l'economia suporta el cost de la instal.lació de la xarxa de caixers i alhora la gestió de l'efectiu per part dels comerços: màquines de comptar bitllets i monedes, seguretat, transport... un altre nyap de l'economia espanyola.

La recuperació del consum, cap on ens mena?

Fa nou mesos que el consum de les families es recupera i fa augmentar el creixement econòmic, que només havia comptat amb les exportacions en temps anteriors. Òbviament, no es tracta d'una millora notable de l'ocupació el que fa augmentar el consum, més aviat és el canvi d'actitud dles ciutadans que conserven feina o ingressos regulars. Fa un parell d'anys, amb la crisi de Bankia, es va escampar una onada de por que podia esdevenir pànic davant un possible trencament de l'euro. Això ha quedat enrera i la confiança es va recuperant, cosa que porta els consumidors a augmentar la despesa, per exemple, sortint de casa.
N'hem parlat amb diferents actors dels mercats i també de l'anàlisi econòmica, la consultoria i la psicologia per obtenir un retrat més acurat. Xoca el comentari dels comerciants sobre l'actitud més racional dels consumidors dels últims temps, temen que això continui i perjudiqui els seus negocis. Veurem cap on va el consumidor els propers anys, si és capaç de tornar a les velles alegries mentre bona part de la població continua patint l'atur o la precarietat.

La pobresa i els equilibris mundials

La sortida de la crisi a càmera lenta que estem vivint té el risc de deixar enquistada la situació de pobresa d'una gran part de la població. En concret, més d'una cinquena part dels habitants del país es troben amb uns ingressos per sota del 60 per cent de la mitjana, que és el llindar oficial de pobresa a la Unió Europea.
N'hem parlat amb persones afectades, com ara un treballadors a temps molt parcial, les mares del casal dels infants del Raval i un aturat amb problemes per pagar la llum i l'aigua. Alguns expecialistes han aportat el seu discurs sobre el tema i m'ha cridat especialment l'atenció el diagnòstic de Josep Oliver, l'economista de la UAB que anys enrera feina un informe sobre la pobresa per l'Obra Social de Caixa Catalunya. L'Oliver diu que la bombolla de crèdit que vam viure va tapar la precària situació en què havíem quedat pel nou repartiment de les cartes del joc que va fer la globalització. Fa pocs dies, en Joan Tugores, de la UB, em deia exactament el mateix. I temps enrera en Josep Fontana també em deia que el món de la posguerra en el que aspiràvem a un futur millor s'havia acabat. Hem passat de tenir la Unió Soviètica com a gran contrapès social a tenir la Xina com un enorme competidor capitalista.

Una presentació que no et pots perdre

TEDxESADE - 2014 - Platforms are eating the world - Albert Cañigueral from Consumo Colaborativo

Val la pena repassar aquesta presentació de l'Albert Cañigueral sobre el paper protagònic que estan agafant les plataformes digitals en la nostra societat i economia. Segons, l'Albert, que és el responsable de consumocolaborativo.com, aquesta serà la via per desenvolupar una economia més col.laborativa. Mireu al vostre entorn, està passant...

La reforma fiscal, primer round

Havíem de tocar la reforma fiscal i no ha estat fàcil ni com ni quan fer-ho. Abans de la publicació de l'informe dels experts hi va haver filtracions, però en televisió només funciona allò que es diu davant la càmera. O sigui que ens vam haver d'esperar a que es fes públic el document, tot i que vam avançar uns rodatges sabent per on anaven els trets. Manuel Lagares, el president de la comissió d'experts, és un personatge amb carisma, parla molt bé i dóna una imatge de professor savi. Les seves opinions sobre temes fiscals són conservadores i la proposta dels experts ha rebut crítiques que la qualifiquen de regressiva. Volíem algú que argumentés amb solvència sobre la reforma des d'un punt de vista més social, per estimular el debat. Vam trucar Miguel Angel Mayo, membre de l'associació professional de tècnics tributaris i també de la plataforma per una fiscalitat més justa. Va fer-ho molt bé, amb molta claredat i contundència. El resultat és una suma d'informació i opinions que espero ajudin a orientar a qui ho necessiti en aquest tema tan poc atractiu.

El iot de la corrupció es posa a la venda

El seu nom és Cap de Quers i és un iot de 43 metres que pot allotjar 16 passatgers en condicions de gran luxe. Es troba amarrat a Canet del Rosselló i es ven per 9,9 milions d'euros.
En aquesta nau es van fer tractes amb bosses de plàstic que contenien feixos de bitllets. Ho va explicar el capità del vaixell, José Manuel Baldor, davant el jutge que s'encarregava del cas de corrupció de Can Domenge, que implicava la president d'Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, i el president de la immobiliaria Sacresa, Roman Sanahuja. Can Domenge és el nom d'un indret de Mallorca on es va construir una urbanització. Al judici, Sanahuja va afirmar que la seva empresa havia estat l'adjudicatària de la urbanització d'una finca pública, però que se li va dir que per acabar de ser guanyador faltaven 4 milions d'euros.
Roman Sanahuja i la seva Sacresa són uns clàssics de la promoció immobiliària a Barcelona des dels anys cinquanta, quan feien protecció oficial amb el jou i les fletxes de Falange i Franco. En temps recents van guanyar molts diners amb la venda del solars de l'illa Diagonal i es van estavellar amb la promoció del centre comercial de Les Arenes (que van haver de vendre a mitja operació) i al barri de Finestrelles, on havia de construir una urbanització de luxe de 40 hectàrees a l'entrada de Barcelona i que es va frustrar en entrar en concurs de creditors l'empresa Caufec, filial de Sacresa. La història de Sanahuja i les seves empreses l'explica molt bé en Josep M Cortés aquí.

La sentència del cas va condemnar el juliol passat Maria Antònia Munar a sis anys de presó. Per Sanahuja la condemna va ser d'un any de presó, que no ha hagut de complir.
Però des de llavors, l'empresari ha tingut més ensopegades amb la justicia. El mes de desembre, la Comissió nacional del Mercat de Valors va imposar multes per gairebé mig milió d'euros a Roman Sanahuja i el seu fill Javier per pràctiques de manipulació de mercat en relació a les accions de Metrovacesa.
Aquesta era una gran empresa immobiliaria en la que va prendre participació l'empresa familiar dels Sanahuja en plena bombolla. Un peix petit menjant-s'en un de gros com van fer altres empreses del sector. La manipulació castigada es refereix a un duel d'inversors que va enfrontar Sanahuja amb Luis del Rivero, un altre nom del boom immobiliari vingut a menys.
L'últim cop ha arribat aquesta setmana, amb l'obertura de diligències per frau fiscal per part de la fiscalia de delictes econòmics de Barcelona. En aquest cas es tracta d'una operació immobiliaria al municipi de Tres Cantos, a Madrid. En la compra venda d'uns terrenys, els Sanahuja van obtenir 52 milions d'euros de beneficis d'una tacada, però la seva societat instrumental, Rua Nova, no va pagar res en concepte de plusvàlua, quan segons el fiscal li hauria tocat aportar 15 milions a les arques públiques. Ves per on, enginyeria fiscal i corrupció en les mateixes mans. Sort que la justicia ens ajuda a posar el focus on cal. 

El pessimisme dels recaptadors d'impostos

Dilluns vaig ser en una reunió del col.legi d'economistes en què es presentava un paper sobre la reforma fiscal. En els prolegòmens de l'acte vaig saludar Valentí Pich, president del Reaf, i em va transmetre una impressió d'escepticisme sobre els efectes que pugui tenir una reforma dels impostos. El problema principal, diu, és que han caigut molt els ingressos. A causa de la crisi, sí, però també per motius estructurals, pel sector econòmic que ha deixat de pagar impostos al nivell que li correspondria. Això va venir a tomb de comentar l'article que va publicar El País diumenge passat sobre la ridícula contribució que fan les grans multinacionals del món tecnològic a Espanya. Entre les set grans empreses (Apple, Google, Amazon, Facebook, eBay, Microsoft i Yahoo) paguen 1 milió d'euros en impost de societats. Les estratègies de planificació fiscal que utilitzen combinen diferents països agafant el que més els convé de cadascun per situar-hi la part de la seva activitat que hi pagui menys. Irlanda, Luxemburg i Holanda són autèntics cavalls de Troia dins la Unió Europea. En Pich s'exclamava davant la indulgència dels polítics i la passivitat de la societat.
Després van parlar dos representants del Registro de Economistas y Asesores Fiscales que han fet l'informe. Van repassar un per un tots els impostos i venien a dir que l'IVA ja és prou alt i que es podrien retallar l'impost de la renda i el de societats. L'impost de la renda ja carrega tipus de més del 50 per cent en contribuents que ingressen 53.000€ l'any, que és una quantitat gens exagerada, el que en diem classe mitjana. El problema és que la gent que ingressa més diners recorre fàcilment a la planificació fiscal, crea una societat o unes quantes per facturar la seva activitat a través d'elles i evitar pagar més del 35%, que és el tipus màxim de l'impost de societats. Quan més gran sigui la bretxa entre societats i renda, més professionals s'apuntaran a la planificació. Tot i això, els economistes que parlaven al col.legi eren partidaris de rebaixar el tipus de l'impost de societats al 25 per cent. Argumenten que és una forma d'atraure inversions, sobre tot de l'estranger i sobre tot si es fa una tisorada d'un sol cop. Però el to amb que parlaven els economistes era d'escepticisme. Deien que la Comissió Europea no deixarà fer una reforma que redueixi la recaptació d'impostos perquè la prioritat és reduir el dèficit públic.
O sigui, que els canvis seran cosmètics, mentre la societat no reuneixi les energies necessàries per pressionar els polítics i fer pagar els que se n'escapen i fan que els recaptadors d'impostos estiguin tristos i deprimits. No per ells, per nosaltres, la majoria de la societat, que veu com canvien les regles del joc fora del taulell.

La subhasta de la llum fon els ploms de la reforma que va idear Josep Piqué

L'espectacular fiasco del preu de la llum té com a epicentre la subhasta celebrada dijous passat en la que hi hauria circumstàncies atípiques que haurien provocat una alça irregular del preu de l'energia. L'informe que ha d'explicar aquestes circumstàncies encara no s'ha fet públic i les companyies elèctriques bramen reclamant-lo a la comissió de la competència i al govern.
S'ha comentat abastament que el dèficit tarifari el va crear Rodrigo Rato quan feia de ministre d'economia per no apujar la llum tal com anava el preu de la producció. Però no he llegit enlloc un recordatori del fet que el creador del sistema de subhasta per decidir el preu va ser Josep Piqué quan era ministre d'indústria en el primer govern Aznar.
Llavors va fer una gran reforma del sector que preveia separar la producció d'energia de la comercialització. Les grans empreses del sector simplement van crear unes filials per una cosa i per l'altra i el mercat ha continuat en mans dels de sempre en la seva immensa majoria.
Seria molt interessant escoltar les explicacions de Piqué a aquest mal funcionament del mecanisme que va idear com a liberal no dogmàtic, segons la pròpia definició que va fer de la seva ideologia quan va accedir al ministeri. M'ho va dir abans de pujar a l'avió que el portaria a la Moncloa el dia de la presa de possessió del càrrec.
Però, si mirem una mica més enllà de les electriques espanyoles, veurem que les empreses tendeixen a posar-se d'acord quan poden decidir sobre un mercat determinat si no hi ha prou vigilància o intervenció pública. Ha estat el cas de 6 grans bancs acusats per la Comissió Europea de posar-se d'acord per fixar el preu de l'euríbor. Els han multat amb 1700M€, que per ells no és gran cosa, i la Comissió treballa en un control europeu sobre el sistema de formació del preu de l'euríbor, que fins ara estava exclusivament en mans dels grans bancs. Mala ratxa pels liberals, encara que siguin no dogmàtics.

Reequilibri econòmic mundial

Dissabte passat vaig fer una informació sobre les inversions llatinoamericanes al sector financer espanyol. Aquí podeu veure el video. De fet, es tracta majoritàriament d'inversions mexicanes, doncs aquest país manté una activíssima exportació de capitals que l'ha portat a situar-se en el 15è lloc de la inversió internacional.
El cap de setmana anterior es va celebrar a Barcelona la boda d'un nebot del magnat de l'acer Lakshmi Mittal, d'origen indi. Una boda de milionaris celebrada al MNAC que va aixecar tota mena de comentaris sobre el poder dels diners i la funció pública del museu.
A començaments de desembre visitàvem la BBC amb uns companys per conèixer el funcionament de la nova redacció multimèdia. Aquells dies vaig saber que una de les màximes responsables de la informació econòmica de la cadena britànica és d'origen xinès i té la seva base a Hong Kong. Es diu Linda Yueh, té un currículum impressionant i fa unes intervencions tan fantàsriques com aquesta:



Tot plegat indica la tendència de fons que fa anys que es dóna i que ara s'accelera. La Linda parla de reequilibrar l'economia mundial. Una dinàmica en la que guanyen terreny les economies que abans anomenàvem emergents i en la que Europa sembla destinada a retallar el seu nivell econòmic.
Estem parlant de decadència o d'un canvi cap a un model econòmic en el que pesi més l'aspecte qualitatiu que el quantitatiu?. Jo m'apunto a la segona opció.

Com els diners del Pla Pive marxen d'Espanya

Fa una pila d'anys que els governs espanyols subvencionen la compra de cotxes amb plans que anomena de forma canviant. L'última versió és el pla Pive, que en el seu enunciat pretén estimular la innovació i l'eficiència energètica. En realitat, el nombre de vehicles elèctrics o híbrids que es venen amb aquest recolzament econòmic és totalment anecdòtic, a penes unes desenes.
La major part dels cotxes que reben ajudes ho aconsegueixen perquè el seu nivell d'emissions contaminants es troba per sota dels 120 g/km, o sigui la majoria. Aquest nivell d'emissions es va fixar a la Unió Europea fa uns anys i llavors ja es va comprovar l'acció del lobby de la indústria de l'automòbil per rebaixar les pretensions de la Comissió Europea.
L'actual pla Pive es va introduir el setembre de 2012, gairebé un any després del triomf del Partit Popular a les eleccions. El nou govern estava fent la cirurgia de ferro del primer any de mandat i li devia semblar poc convenient subvencionar la compra de cotxes en aquell context. L'Anfac, l'associació de fabricants, va anar fent la seva campanya de pressió, basada sobre tot en el fet que el govern sempre recupera les subvencions gràcies a l'IVA i l'impost de matriculacions.
Arribats a aquest punt, la venda al públic del pla Pive es fa sobre la idea que els diners ajudaran les fàbriques espanyoles d'automòbils, que serà una ajuda pel mercat laboral en el que pesen els 6 milions d'aturats. La sorpresa ve quan es comproven les dades dels models més beneficiats per la subvenció i es descobreix que la majoria són models fabricats fora d'Espanya. El model més venut de tots és el dacia Sandero, un vehicle que es fabrica a Romania i que costa 6.000€ el model més bàsic.
La informació en brut la va donar després d'algunes resistències l'Idae l'organisme oficial encarregat del tema de l'eficiència energètica depenent del Ministeri d'Indústria. No van voler fer comentaris a càmera sobre el tema ni des de l'Idae ni des del Ministeri.
A continuació, els videos que ofereixen les dades fins ara inèdites sobre els models més subvencionats i el seu origen. Una mostra de les contradiccions de la política en un context en el que les multinacionals exerceixen una enorme pressió sobre el poder polític i la societat.

Les-ajudes-del-pla-PIVE-acaben-beneficiant-les-empreses-de-fora

El-pla-Pive-subvenciona-sobretot-cotxes-dimportacio

Una moneda complementària per superar la crisi social?

Aquest és el reportatge que més m'ha interessat fer aquest any. La raó és que ha suposat un desafiament explicar un tema com el de la creació de moneda en televisió. Vaig veure alguns reportatges estrangers que em van ajudar, per exemple, a utilitzar imatges d'aigua com a metàfora de la circulació del diner a l'economia.
Va ser molt interessant llegir el llibre de la Susana Martín Nada está pedido sobre la possibilitat teòrica de crear una moneda virtual que ajudi l'economia de les persones i les petites empreses a tirar endavant. Vaig conèixer Martí Olivella personalment, després d'anys de seguir la seva pista en llibres i actes d'organitzacions com Ecoconcern i Nova. Vaig confrontar totes aquestes idees amb una patum de l'economia com en Guillem López Casasnovas, que va fer el paper de poli dolent en funció del seu càrrec de conseller del Banc d'Espanya fent crides a la moderació i la sensatesa. Malgrat això, la proposta de creació d'una moneda virtual complementària, l'eurocat, em sembla molt suggerent i crec que té unes característiques que la poden fer popular a Catalunya en els moments actuals.

L'hora final de Catalunya Banc

Són les hores finals de Catalunya Banc, l'antiga Catalunya Caixa que alhora és l'antiga Caixa Catalunya, que ve de la Caja de Ahorros de la Diputación de la Provincia de Barcelona, fundada el 1926. El final de l'entitat es produirà quan el FROB, l'actual màxim accionista, la vengui al millor postor, o sigui al Banc santander o Caixabank. Ara esta bullint el tema laboral perquè volen acomiadar 2.000 treballadors abans de la venda, per fer-la més lleugera. També cou la querella de la fiscalia anti corrupció contra Narcís Serra, Adolf Todó i 54 membres dels consells d'administració que van votar a favor de l'increment de sou dels dos màxims executius de l'entitat quan ja estava en plena crisi. Una caiguda que es va explicar al Parlament el juliol passat amb llargues compareixences dels antics responsables. La més esperada, la de l'ex director general Josep M Loza, que va fer un discurs emotiu sobre el paper social d'aquesta caixa en els barris humils de l'àrea metropolitana. Però tot seguit van sortir els 10 milions d'euros que va cobrar per sortir voluntàriament de la caixa i la seva credibilitat es va fondre com un sucre.

L'habitatge, un fracàs social

En aquest reportatge hem analitzat el moment de l'habitatge a Catalunya. És una situació mols paradoxal, en la que hi ha un gran nombre d'habitatges buits, sense vendre, les restes de l'esclat de la bombolla. Al mateix temps, hi ha un nombre creixent de persones sense casa, desnonades per no poder pagar la hipoteca que van contraure. El ministre d'economia, Luis de Guindos, va qualificar aquesta situació de fracàs social. Hi estic totalment d'acord. Un dret fonamental com és el de l'habitatge ha quedat trepitjat per un mercat que ha volgut esprémer la bonança fins molt més enllà dels límits raonables i després ha expulsat les persones que no tenien les possibilitats de seguir pagant. Hem entrevistat gent de la plataforma d'afectats per la hipoteca a més d'actors del mercat immobiliari i responsables de l'administració. Vaig detectar cert menyspreu a la PAH per part dels actors més de mercat. Curiosament, ahir el president Mas va rebre a la Generalitat a l'Ada Colau i va escoltar les seves reivindicacions. Potser amb aquest reportatge hem ajudat a percebre aquesta plataforma de manera més clara, doncs, més enllà dels escarnis, la realitat és que fan una feina d'assistència social del tot encomiable.

Minijobs i maxibeneficis

Salvador Alemany va proposar ahir en nom del consell assessor d'economia del govern català que s'introdueixin els anomenats minijobs, feines de poques hores pagades a 450 euros mensuals que a Alemanya ocupen milions de joves i gent gran.
La proposta és opinable, com totes, però en aquest cas és molt rellevant el contrast entre el caire dickensià dels minijobs i els beneficis extraordinaris de l'empresa que presideix Salvador Alemany, Abertis.
L'any 2012, aquest grup empresarial va tenir uns beneficis de 1.024 milions d'euros, un 42 per cent més que l'any anterior. La xifra és molt impressionant i s'explica per la venda del 15 per cent de les accions d'Eutelsat que tenia Abertis i que li van suposar unes plusvàlues de 400 milions.
Abertis afirma que és el líder mundial en gestió d'autopistes, una posició a la que ha arribat després dels acords amb la constructora OHL per gestionar les concessions que l'empresa de Villar Mir té a Brasil i Xile.
A més d'autopistes, Abertis és activa en el camp de les telecomunicacions i la gestió d'aeroports.
Tot això està molt bé, deu ser el fruit d'una bona gestió i de la maduresa de les concessions a Espanya, que fa anys que estan amortitzades i ragen diners a cabassos, tot i que ara un 30 per cent menys a causa de la crisi.
Però dit això, és lícit preguntar-se, I què ha fet Abertis per contribuir a la sortida de la crisi? Ha invertit els seus beneficis en noves iniciatives que hagin creat llocs de treball?
He repassat les notícies d'Abertis des de gener de 2012 i he de dir que he trobat ben poca cosa en aquest sentit. L'estiu de l'any passat van acabar les obres d'ampliació de l'AP7 a Tarragona i Girona. Durant l'any també van comprar unes 500 torres de telefonia mòbil a Telefonica i es van quedar les concessions dels túnels de Vallvidrera i del Cadí que la Generalitat va vendre per fer caixa. Són inversions importants, però no impliquen noves activitats amb creació de feina. No és el moment d'exigir a Abertis i altres empreses que prenguin la iniciativa enlloc de limitar-nos a escoltar com ens recepten minijobs? 

L'escapada al final de l'espiral financera

El principal obstacle per la represa de l'economia és la restricció del crèdit, que ja fa anys que s'allarga, a pesar de totes les ajudes al sector financer, principal responsable de la situació en què ens trobem. En aquest reportatge hem constatat de nou els problemes de les empreses per finançar els seus projectes o la seva activitat normal. Però també hem comprovat que les mateixes empreses tenen problemes per complir els seus compromisos quan obtenen finançament, a causa de la pròpia caiguda econòmica. Ens trobem doncs en una espiral de caiguda que, segons la visió dominant, s'aturarà amb el retorn de la confiança. No obstant, he volgut incloure veus que ja aposten per transformar el sistema financer, assajar alternatives per fugir del poder creixent dels bancs.

França, la Unió Europea i la competència

Parlem molt de la Unió Europea i la seva vida institucional, consells de ministres, reunions de la Comissió, sessions del Parlament, el Banc Central Europeu i la resta dels habituals. En aquest reportatge sobre les relacions econòmiques amb França trepitgem el terreny del dia a dia de la unió, doncs França és, des de fa molts anys, el soci número 1. Hem conegut algunes de les grans empreses franceses que s'han establert a Catalunya i també algunes empreses catalanes que tenen en el mercat francès la principal porta a l'exterior.
Com a nota interessant, la complementariatat agroalimentària. Quan es negociava l'íngrés a la Comunitat Europea, el govern francès apretava molt perquè temia la potència exportadora dels espanyols. Després va resultar que les exportacions franceses de productes agrícoles superaven de molt les espanyoles. Un dels seus productes estrellasón els cereals, que produeixen amb abundància. Importem especialment blat de moro, que es fa servir en l'elaboració del pinso pel bestiar. la bona noticia és que els escorxadors catalans de porc han aconseguit importants quotes al mercat francès, que tornen a inclinar la balança del nostre costat. Els escorxadors, però, es queixen que no arriben a la gran distribució, Alcampo, Carrefour i la resta, perquè el negoci final s'el reserven els industrials francesos de la carn. Són les realitats de la Unió Europea a peu de carrer: mantenim normes que ens fan iguals, però es conserven moltes pràctiques de restricció a la competència.

S'acaba el hi-hi ha-ha?

Durant els anys de l'expansió econòmica hem viscut diverses bombolles a més de la dels preus dels pisos. L'estil de vida que predominava es basava en l'hedonisme del consum i l'actitud individual més ben acceptada era la frivolitat acompanyada de bones dosis d'humor, hi-hi, ha-ha per tot arreu.
Les vendes de llibres s'enfilaven pels autors mediàtics mentre baixaven pels més literaris, ja no diguem els llibres de no ficció o d'assaig. A la televisió s'arraconaven els programes de continguts densos per afavorir els programes d'humor i xerrameca variada.

Ara vivim un procés invers i el cas més paradigmàtic és del Jordi Évole, que en pocs mesos ha fet la metamorfosi de follonero a reportero. Com el flautista de Hammelin, l'Évole porta darrera milions d'espectadors que es van sumant a l'audiència de continguts i abandonen l'oferta frívola del passat. Canvia el professional, canvia també la cadena en la que treballa, que detecta en l'explicació crítica de la crisi un nínxol de mercat en el que diferenciar-se de la resta de l'oferta.
I això passa perquè la societat canvia ràpidament les seves necessitats informatives i lúdiques a causa de la brutal crisi que vivim. Al carrer, els nous moviments socials fan que les persones s'impliquin en les lluites per l'habitatge i contra els bancs. El 15M sorgeix amb força i es dóna el desencontre amb els sindicats i els partits polítics d'esquerra.
Els joves que acaben d'arribar a la reivindicació no volen saber res d'uns aparells que perceben com a burocràtics i fins i tot còmplices de l'estat de coses que ha portat a l'actual situació. És una visió ingènua i injusta perquè menysté, ignora, els guanys que ha suposat tenir aquests instruments ben reconeguts institucionalment des de la transició. De fet és una ignorància acumulada pels anys de mandra de fer l'esforç d'informar-se, d'entendre mínimament com funciona aquesta defensa dels drets socials i econòmics en l'actual sistema, òbviament millorable.
Però jo em pregunto si tota aquesta gent que ara es mobilitza hagués participat als sindicats i partits d'esquerra els anys anteriors, si tota l'audiència dels programes de hi-hi ha-ha hagués seguit els programes de continguts informatius, hauríem pogut evitar la crisi? 

La devaluació interna i el futur d'UGT

M'ha costat de fer aquest reportatge, ha estat desagradable. No pels personatges que hi intervenen sino pel tema, no em fa cap gràcia aquest tràngol que estem passant i a sobre trobar-hi explicacions econòmiques. La idea és que com que no podem fer una devaluació de la moneda, doncs ens retallem els sous i els preus per ser més competitius a l'exterior. Bé no del tot, perquè no es tracta dels dous directament, sino dels costos laborals, que combinen sous i productivitat. La major part de les empreses van per la via fàcil de retallar els salaris i a penes es preocupen de la productivitat. En aquest reportatge he volgut posar l'exemple d'una que sí ho ha fet amb l'acord dels treballadors, la Seat. Van firmar un conveni fa un any en el que es manté el poder adquisitiu i la plantilla es compromet a treballar caps de setmana quan la producció ho demandi. Ho va explicar el Matías Carnero, president del comitè d'empresa de Seat i probable secretari general de la UGT catalana quan el Pepe Álvarez ho deixi. Per cert, el Pepe va dir que ho deixa en un acte al qual vam anar també per aquest reportatge. O sigui que, sense voler, aquí es recull una fotografia del relleu al capdavant del segon sindicat més important de Catalunya.

Finances ètiques

Fa més de deu anys que a Catalunya va agafar força l'interés per la banca ètica. Vaig seguir aquests moviments inicials amb atenció, quan es volia crear un banc nou per fer activitats financeres amb criteris ètics. Allò no va quallar perquè el Banc d'Espanya és molt estricte i exigent en demanar condicions per iniciar una aventura com aquesta. De fet, ben pocs bancs nous es pot dir que hagin començat en aquest temps. La qüestió és que alhora que el grup català per la banca ètica s'estavellava contra aquesta paret, al País Basc va sorgir un altre grup que va optar per relacionar-se amb la Banca Popolare Etica, una entitat que ja comptava amb tots els permisos del Banc d'Itàlia. Així va sorgir el projecte Fiare, que en el seu estadi últim pretén ser una filial de la BPE a Espanya. Ara ja tenen diverses oficines i esperen arribar a aquesta condició de filial a finals d'aquest any.
A més de Fiare, a Catalunya també comptem amb l'experiència de Coop 57, una cooperativa de crèdit amb llarga experiència sorgida del moviment obrer i l'economia social. Tota una xarxa de petites empreses d'aquest caire es recolzen en aquesta isntitució i ha estat molt interessant conèixer-los i sentir els seus arguments. El més diferencial respecte la banca convencional és el sistema d'avals mancomunats que tenen per si les coses es torcen i no es poden tornar els diners. És una socialització del risc, igual que fa Arç, una altra experiència interessant, ara en el camp de les assegurances. En definitiva, com diu un dels participants al reportatge, la banca ètica és marginal pel que fa al volum de les operacions, però és gran quant a marcar tendència de cap on haurien d'anar les coses si volem una economia més humana.