diumenge, 13 de març de 2011

L'egoïsme dels automobilistes

Les mesures dels governs de Catalunya i Espanya per limitar la velocitat i aconseguir una menor contaminació o un estalvi energètic han topat amb l'oposició ferotge d'una part de l'opinió pública més enllà de la dinàmica partidista. Aquesta part de l'opinió pública no és altra que la composta per automobilistes, majoritàriament homes, secundats per beneficiaris immediats del sistema cotxecèntric de l'esquema de transport actual a les grans ciutats. El president del RACC, Miquel Nadal, ex número dos de Josep Piqué al ministeri d'exteriors, diu avui a La Vanguardia que només es pot esperar que els automobilistes passin al transport públic quan l'oferta d'aquest sigui prou bona per fer el canvi de forma racional. És un utòpic. Pensa que l'actuació dels consumidors és racional i que aquest és el problema, no ho és. L'economia del comportament s'ha ocupat de demostrar amb àmplia evidència que els consumidors es mouen per moltes variables psicològiques que poc tenen a veure amb el comportament racional. La gent de marketing ho sap de sobres i ho fa servir en les seves campanyes: ¿te gusta conducir? pregunten per vendre cotxes els d'Audi mentre ensenyen un conductor en una carretera solitària treient la mà per la finestra en una imatge bucòlica.
L'automobilista és un especimen altament emocional, la dimensió individual pren dins el cotxe la màxima expressió i exagera els comportaments agressius. Moltes persones aparentement raonables es converteixen en energúmens al volant: tallen als altres en la conducció, avancen de forma imprudent, insulten a la resta de conductors...el trànsit és com una selva i impera la llei del més fort, el del cotxe més potent, el conductor més llest, el més agressiu. I en Nadal parla de comportament racional?
No té res de racional fer servir el cotxe de forma abusiva a les grans ciutats. Si té molt d'individualisme, d'egoïsme i també de classisme: anar amb metro "fa pobre", està ple de gent: joves, dones i immigrants, just els que no tenen cotxe, o que en tenen en menor proporció que els mascles adults caps de familia que coincideix que manen en la la major part de la societat, a casa seva sobre la dona i els fills, a l'empresa sobre la resta d'empleats, escriuen columnes als diaris i opinen a les ràdios. És una línia de poder increïblement forta, impassable pels governs encara que estiguin carregats de raó, que fa pagar altes factures polítiques als que s'atreveixen a amenaçar-la. Tenen el poder i ens volen condemnar a patir problemes econòmics gegantins per la factura del petroli que paguem i a morir abans de temps per la contaminació que respirem.