dimecres, 29 de setembre de 2010

La vaga i les causes ocultes

Era novembre de 2003 i vaig preguntar-li al Comissari europeu d'economia, Pedro Solbes, si pensava dimitir. Em va dir que no, però feia cara que sí i al cap d'un any deixava el càrrec. Els governs de França i Alemanya havien forçat la Comissió Europea i el Consell de Ministres de la UE a acceptar que els seus països podien superar el límit del 3 per cent de dèficit públic en relació al PIB, un límit que s'havia fixat al pacte d'estabilitat per tots els països membres de la Unió.
Alemanya i França anaven de capa caiguda en el creixement econòmic i el Banc Central Europeu mantenia uns tipus d'interés baixos per estimular el creixement en aquests països centrals, que són els que més pesen en el PIB de l'eurozona.
A la perifèria, Espanya vivia un boom immobiliari a causa d'aquests tipus d'interés baixos, que estimulaven el negoci fàcil en un país on s'havia desregulat la política de sòl. També va estimular la importació de productes alemanys comprats a crèdit, com els cotxes de Volkswagen, Audi o Porsche.
L'acumulació de deute dels bancs espanyols durant aquells anys va ser formidable i la caiguda, amb la crisi, també ha estat antològica.
Ara el pacte d'estabilitat i la norma del 3% del PIB s'aplica amb disciplina germànica als països del Sud. Els bancs alemanys que van prestar als espanyols hi guanyen, els fabricants de cotxes alemanys també hi guanyen. Qui ha de pagar? els espanyols, amb una rebaixa de salaris dels funcionaris, la reforma de les pensions i la reforma laboral.
Ésclar que aquí s'han fet moltes coses malament. El crèdit barat podia servir per comprar cotxes o per pagar màsters i classes d'anglès. Ja sabem a què s'ha dedicat.
Cal una reflexió interna, que s'està fent, però també una d'europea, sobre les normes que els 27 es donen al conjunt i que s'acaben aplicant només als més febles.
Avui he rebut un comunicat de la Comisssió en que presenten les mesures de reforçament del pacte d'estabilitat. Més baldes en una cadena que dirigeix la política econòmica en un sentit molt conservador, el que van dissenyar el ministre alemany de finances, Theo Waigel, aquell de les celles gruixudes.
Aquí ens entretindrem a parlar de les xifres de participació, els testimonis de comerciants "coaccionats" i els amics de la pedrada que cremen cotxes al centre de la ciutat.

2 comentaris:

elnaufragoidiota ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
elnaufragoidiota ha dit...

´Hola Gil, important tema, fa molts anys quan es gestava l'europa dels 15 algú em va titllar de pesimista perque vaig manifestar les meves inquietuts per la feblesa democrática de la estructura interna de aquesta macro-entitat que es diu comunitat europea. Ara més que mai es veu que es cosa de dos, tres a tot estirar i no sempre, això fa que s'hagin pogut tirar endavant directrius neo-cons com la directriu Bolkestein i que la dita Constitució europea hagi desaparegut el apelatiu de Serveis Públics. No se si aquest sector neo-con ha aprofitat la crisis global o l'ha fabricat per acabar d'escurar els fons públics, tot això i les declaracions de la O.M.C de fa uns 5-7 anys dient que els sectors publics d'educació yi sanitat, allà on existien eren "The last oister to open" -la darrera petxina per obrir- fan pensar que "si non e vero, e ben trobato"