No hi ha corruptes sense corruptors, és una obvietat, però sempre es troba en segon pla pel protagonisme dels responsables polítics. A més, la corrupció es pot diluir des del negre absolut fins el gris clar i donar molta feina els vigilants de la salut de la vida pública. En aquest reportatge he volgut subrratllar el paper del periodisme en aquesta feina amb l'exemple de la revista Cafè amb Llet, una publicació gratuita de la Selva que els últims anys s'ha destacat amb les seves denúncies de corrupció. També ens ha obert les portes l'Oficina Antifrau, una institució creada tot just fa 4 anys i que analitza i investiga denúncies de particulars i representants polítics sobre irregularitats en el funcionament de l'administració.

Lluita contra la crisi o el canvi climàtic?

Amb motiu del 10 aniversari del Valor Afegit, he revisitat un reportatge sobre el canvi climàtic i l'economia que es va emetre el 2007. Aquell era l'any de presa de consciència mundial sobre el tema, gràcies en bona part a la pel.lícula d'Al Gore i a l'informe de Nicholas Stern sobre el tema, que va fer caure moltes barreres en el món econòmic. La més important, la de l'Agència Internacional de l'Energia, un organisme que defensava les petrolieres fins que va nomenar un economista en cap favorable a les posicions d'Stern.
Cinc anys després el tema del canvi climàtic ha baixat posicions a les agendes polítiques, pressumptament davant la urgència de la crisi econòmica. Però aquí s'obre un debat interessant. Cal ajornar la lluita contra el canvi climàtic per la crisi o cal accentuar la lluita per aconseguir un canvi econòmic integral? Barack Obama va optar per la segona alternativa en el seu discurs de presa de possessió del segon mandat. A Espanya tenim un secretari d'estat de medi ambient que diu que no hi ha prou evidències que demostrin el canvi climàtic. El reportatge no entra en aquestes posicions polítiques, es fixa en el món de l'empresa i de les escoles de negocis, on hi ha negacionistes com Pedro Nueno que estenen els seus dubtes a generacions de nous executius empresarials.

Al llit amb un goril.la

Diuen que ser soci d'Alemanya dins la Unió Europea és com ficar-se al llit amb un goril.la. Una carícia t'aixeca la pell, una abraçada et trenca la costella, no cal que segueixi, oi? Els nois i noies, sobre tot noies, que estudien alemany a l'Institut Goëthe viuen amb l'alegria de la joventut l'aventura d'iniciar-se en una altra cultura, sens dubte una de les més riques i interessants de la vella Europa. Quan aquests joves passin al món de l'empresa comprovaran que els alemanys continuen sent unes persones estupendes, com a tot arreu. Però, a més, tastaran la peculiar organització del mercat alemany, lluny, molt lluny de l'ideal liberal que ens venen com el millor. L'economia allà està molt regulada i intervinguda pel govern i les empreses adopten també les seves pròpies pràctiques regulatòries. El sector elcctromecànic és famós per això, per tenir unes normes molt estrictes, que fan excel.lir els seus productes alhora que protegeixen el seu mercat de la competència exterior. En aquest reportatge he intentat entrar en el tema, però només ha estat un tast, hi ha molt a conèixer d'aquests comportaments que desvirtuen la idea d'un mercat únic amb la que treballem teòricament dins la Unió Europea. La bona noticia és que, un cop dins, les empreses alemanyes resulten ser unes sòcies molt potents, obren moltes portes a la resta del món. Costa, però hi ha moltes empreses catalanes que ho han aconseguit. 

S'intensifica la lluita contra el frau fiscal

La set de nous ingressos que tenen les administracions fan que la lluita contra el frau s'intensifiqui. En aquest reportatge parlem del vessant policial d'aquest esforç, amb l'exemple de l'operació Gao Ping, abruptament afectada per la posada en llibertat del seu cap per una causa més aviat formal. Vam parlar amb el cap de la Udef a Barcelona, tot i que no va comentar res d'aquest cas que es troba sota secret de sumari. També recollim àmpliament el vessant administratiu, amb les mesures preses últimament i que estan produint resultats en metàl.lic. Un dels fronts més interessants és el dels trucs de les grans empreses per no declarar, ja sigui amb deduccions abusives que ara s'han corregit o amb la localització del domicili fiscal a Irlanda, que manté un impost de societats deslleialment baix per la resta de països de la Unió Europea.

Una jornada particular a la mesa electoral

Era un noi jove i atlètic que va venir a votar avançada la tarda, quan l'urna ja era ben plena i els sobres de vegades no queien horitzontalment sino que quedaven en posició vertical. Molts votants ficaven el dit o l'ungla per ajudar el sobre a prendre una millor posició. Però aquest noi va dedicar-se a colpejar amb contundència l'urna amb el seu puny, un, dos, tres, quatre cops davant el nostre esverament. El sobre va obeir la pressió rebuda i va prendre la postura desitjada, afortunadament. Ja ens véiem amb l'urna esberlada i havent de buscar-ne una altra...
El meu company de taula, en Pablo, em va comentar que coneixia el noi en qüestió de veure'l al gimnàs, o sigui que deu tenir la testosterona a flor de pell de tantes sessions de màquina com fa. Passar 12 hores veient desfilar els veïns del barri davant l'urna va ser una experiència curiosa. De vegades em sentia una mica extraterrestre veient diferents especímens d'humans, cadascú amb les seves característiques.
La majoria tenien un tracte correcte i amable amb els que formàvem la mesa. Una noia, fins i tot, ens va regalar tants somriures que li vam haver de comentar i ens va admetre que és la seva manera de ser. Ja ho tinc això de somriure, si. En l'extrem oposat, algunes persones feien els possibles per deixar-nos clara la seva actitud de fredor, distància o simple antipatia. Recordo un home amb bigoti que em va exigir que consultés el cens per veure si hi figurava amb molt males maneres i sense voler-nos deixar ni el DNI. No hi era i es veia perdut, però la seva falta d'empatia li faria molt difícil trobar sortida a la seva inquietud.
Hi va haver un moment bonic amb la identificació de la germana de Joaquín Soler Serrano. Amb ella vam recordar la figura del seu germà, el periodista que va organitzar l'assistència a les víctimes de les riuades de 1962 al Vallès des del micròfon de Ràdio Barcelona. L'home que feia les entrevistes A fondo que han quedat per la història i que els últims anys s'han venut als quioscos en DVD.
No vaig reaccionar, en canvi, quan vaig tenir davant Ignacio Martínez de Pisón, l'escriptor aragonès que viu a Barcelona, l'associava amb Saragossa i com que encara no he llegit res seu no vaig tenir a mà un comentari ràpid per fer conversa.
La jornada va servir per veure moltes persones grans que deuen sortir ben poc de casa seva. Acompanyades per interventores de CiU, moltes velletes venien a dipositar el seu vot, sovint amb dificultats de mobilitat i de la més bàsica orientació espaial. També molts nens, petits i mitjans, que demanaven fer ells el dipòsit del vot a l'urna. A la nostra mesa ens hi vam prestar sempre. Vaig tenir el privilegi de facilitar el primer vot de la meva filla Lorena, amb els 18 anys recent complerts. En tenia moltes ganes, sobre tot pel significat que té de pas a l'edat adulta. Dies enrera havia tafanejat les paperetes que arribaven a casa i recordo la seva estupefacció en llegir la propaganda xenòfoba de Plataforma x Catalunya.
Va arribar l'hora de l'escrutini i ens vam entrebancar en veure el desquadrament per dos vots en la llista del cens que anàvem puntejant durant tot el dia i la relació numerada que elaboràvem amb el nom i cognoms dels votants. En Raul, el president de la mesa, va fer una gran feina coordinant el recompte i va fer demostració de la seva capacitat de càlcul mental fent tots els comptes sense tocar la calculadora. Com que continuava el desquadrament, vam decidir comparar les xifres amb el nombre de paperetes que hi havia a l'urna. Llavors sí, després de llargs minuts de comptar i recomptar, ens van quadrar els vots amb la relació numerada i vam celebrar-ho amb fortes encaixades al voltant de la taula plena de paper.
Vam omplir les actes de la sessió i de l'escrutini i donar-ne còpia a la Núria, l'eficaç representant de l'administració, i els interventors dels partits que feia estona que ens rondaven per obtenir una informació que ens aquelles hores feia vibrar tot el país. A La nostra taula, CiU va guanyar amb 202 vots, seguida d'ERC amb 79, PP 70 i ICV amb 68. El PSC va treure una vintena de vots, igual que Ciutadans, mentre que les candidatures minoritàries es repartien els vots que es poden comptar amb els dits d'una mà. La fi de la feina va suposar un acabament abrupte de la jornada. En Raul va marxar pitant per portar els resultats al jutjat mentre en Pablo i jo tornàvem a casa xino xano, segurs d'haver fet una coneixença que continuarem quan ens tornem a trobar pel barri. Us sembla poca cosa? a mi em sembla que va ser una gran jornada.

Economia intel.ligent

Les millores tecnològiques són fascinants i més si suposen una major eficiència en l'ús dels recursos. Utilitzades de forma intel.ligent poden ajudar a fer grans passes endavant, en l'emancipació de les feines més pesades i avorrides, en un és selectiu més contingut de materials en el creixement econòmic, en una gestió més eficient i ecològica. Més enllà, podran servir per construir eines comunitàries com les que va imaginar Jeremy Rifkin amb les smartgrids, les xarxes intel.ligents que poden connectar edificis productors d'energia elèctrica per intercanviar fluxes en funció d'oferta i demanda. Tota una revolució que tindria grans conseqüències en unes economies que ara tenen poques grans empreses de l'energia que condicionen bona part dels interessos col.lectius.

Qui es va equivocar més a les caixes d'estalvi?

La crisi que vivim té com a principals protagonistes les caixes d'estalvi, que van anar més enllà que els bancs en la concessió de crèdits de dubtós retorn en plena bombolla immobiliària. Els dubtes sobre aquestes entitats han planat des de fa anys, però només ara s'ha posat fil a l'agulla i s'han reconegut les seves necessitats de refinançament. Tot això ens ha fet molt mal i encara ens en farà més. Per això convenia intentar aclarir causes del problema: mala gestió de les pròpies entitats o/i vigilància insuficient del Banc d'Espanya. És una qüestió que trigarà en trobar una resposta completa, però aquí hi ha una humil aportació periodística.
Vull dir també que cal relativitzar els problemes d'aquestes caixes. A Alemanya, les Landesbanken es troben en situació encara pitjor, pel seu volum de negoci més elevat. Són caixes regionals que també van incórrer en aventures. Però en el cas d'Alemanya no tenen la lupa a sobre perquè el seu Estat és solvent i no necessita endeutar-se als mercats internacionals. Per això, l'Àngela Merkel es resisteix a cedir al BCE la facultat de supervisar tots els bancs. No vol que arribi a les caixes i prefereix que el BCE vigili només els bancs grans.
Una altra comparacio internacional interessant és la que ens suggereix la dècada perduda d'Amèrica Llatina. Recordo perfectament tota mena de comentaris despectius i racistes cap els llatinoamericans quan travessaven aquella crisi els anys 80. Doncs bé, gràcies a Pedro Talavera, hem recordat que hi ha molts punts en comú entre aquella situació i la que ara ens toca viure a nosaltres. A pesar d'això, dubto que els habituals egoistes i xenòfobs deixin de ser-ho. 

Temperatura emocional

L'estudi de la influència de les emocions en l'economia avança i produeix èxits acadèmics com els de Dan Ariely, que últimament s'ha dedicat a estudiar la falta d'honestedat de les persones. M'interessen molt aquests temes i li he preguntat al professor si hi ha alguna mesura de la temperatura emocional de les societats, alguna enquesta que sigui capaç de donar-nos una dada. Tinc la intuició que les emocions dels ciutadans han anat pujant de to en les últimes dècades, impulsades per la societat de l'hiperconsum i les tècniques de marketing empresarial. En els últims anys això s'ha traslladat també a la política i així com els consumidors compren molt més del que necessiten induits per uns estímuls emotius, a l'hora de fer campanya els polítics es presenten en termes personals i deixen el discurs polític més en segon terme. També els plantejaments polítics més emotius tenen més bona sortida entre el públic. El creixement de l'independentisme a casa nostra beu directament d'aquesta font, tot i que hi ha moltes ganes de fer servir arguments racionals, especialment els econòmics.
Dan Ariely em diu que no hi ha cap estudi fet sobre la temperatura emocional de la societat i troba que és un gran tema a treballar. Mentre esperem que hi hagi evidència científica, recopilem indicis, com ara les actituds que es mostren com a canòniques al cinema. He recuperat un trailer de Bullit, la pel.lícula d'Steve McQueen de 1968 perquè recordo les cintes d'aquella època amb protagonistes masculins especialment escuets en els seus diàlegs i en l'exposició de les emocions. Tornar a veure aquestes pel.lícules és també un viatge en el temps de les emocions cap a un passat molt més fred que tampoc cal recuperar al peu de la lletra. Podeu tafanejar i comprar l'últim llibre de Dan Ariely a la Llibreria El Diluvio, només cal moure el ratolí uns centímetres a dalt i la dreta.

Resistència a les reformes

Davant la greu crisi que travessem, els consells coincideixen a recomanar reformes estructurals. El govern va tirar endavant la reforma laboral en primer lloc, atenent el clam que se sentia des de fa anys des del món empresarial. El resultat ha estat un creixement de l'atur continuat en fer-se més fàcil i més barat l'acomiadament en temps de crisi. Queda per veure com funcionarà aquest marc laboral en temps d'expansió econòmica.
Mentrestant hi ha molts altres sectors de l'economia que necessiten reformes per ser funcionar de forma més eficient i generar creixement. La distribució de combustibles és un dels sectors en què ara actua el ministeri d'indústria, pressionant les empreses per contenir els preus. L'ex president de la comissió nacional de la competència, Luis Berenguer, em deia que aquestes reunions donen un missatge equivocat d'intervencionisme, que el que cal és introduir més competència.
Aquest i altres sectors, com el dels serveis jurídics o el taxi, tracta aquest reportatge que ja ha causat la queixa i l'oposició d'alguns dels sectors criticats. Amb tota la legitimitat del món, igual que la que tenim els que assenyalem les coses que no funcionen.

Els beneficis d'Abertis i els peatges

L'últim incendi a les autopistes està en fase de control amb l'habitual campanya intoxicadora. L'augment dels peatges de concessió estatal en un 7 per cent no era obligatori. El govern central va decidir que suprimia una subvenció que va fer el 1999 a les concessionàries per una baixada de tarifes que llavors es va decidir. Estava ara en mans de les empreses la decisio d'assumir aquest 7 per cent, repartir-lo amb els usuaris o carregar-los del tot la pujada. L'última opció ha estat unànimament seguida. Abertis és l'empresa que a Catalunya té aquestes concessions, les autopistes de peatge que venen de Lleida o València cap a barcelona i la frontera francesa. El cost anual del 7 per cent sobre els peatges catalans és de 20 milions d'euros. L'empresa va presentar els seus resultats semestrals la setmana passada, que van donar uns beneficis de 767 milions d'euros, un 121 per cent més que l'any anterior. Aquesta xifra enorme es deu a la venda de la participació que tenia Abertis a Eutelsat, que li ha proporcionat una entrada extra de 481 milions d'euros. L'empresa, en la seva nota de premsa de resultats emfatitza els beneficis que haurien obtingut sense comptar amb aquesta venda, que són de 286 milions, un 2 per cent més que el mateix periode de l'any passat.
Als gestors d'Abertis no els ha semblat que calgués compartir l'esforç de la retirada de la subvenció amb els conductors ni poc ni molt. En paraules del seu president, Salvador Alemany, Abertis ja és una empresa madura, o sigui que té les seves inversions amortitzades. Alemany presideix el consell que assessora en economia al govern català i va estar a punt de ser conseller. De fet a Abertis, Acesa o Aucat han treballat també alguns ex consellers d'economia, com Macià Alavedra, Josep Manuel Basáñez i Francesc Homs. El propi Jordi Pujol va ser accionista de l'empresa als seus inicis, si és que encara no hi manté algún paquet de participacions.
La reacció del conseller de territori de l'actual govern català davant la situació ha estat acusar el govern de Madrid de cometre un nou greuge contra els catalans i proposar que s'estenguin els peatges a totes les autovies espanyoles per rebaixar els de les autopistes catalanes. La culpa és de Madrid.

El test de la minyona

Aquest país acaba de donar un gran recital d'ignorància, racaneria i classisme a propòsit de la regularització de les minyones en el règim general de la Seguretat Social. Fins l'any passat, les empleades domèstiques només havien d'estar afiliades si tenien un contracte a jornada complerta. Ara ho han d'estar des de la primera hora de feina, encara que sigui a cases diferents, com és molt habitual. Això implica pagar una cotització a la Seguretat Social cada mes, encara que la minyona només treballi unes hores a la setmana al domicili. Les cotitzacions es reparteixen legalment entre empleats i empleadors i són aquests últims els que han de pagar la major part. Durant les últimes setmanes m'han arribat molts comentaris de coneguts que deien tranquil.lament que pensaven traspassar el cost de la seguretat social al treballadors, o sigui, que els rebaixarien el sou. Persones que cobren uns centenars d'euros en el millor dels casos s'hauran d'empassar aquest nou cost que, a dreta llei, hauríen d'assumir els empleadors. És una injustícia palmària i demostra que la llei de l'embut és la més estesa de les que la societat espanyola s'aplica a ella mateixa.
Una altra pregunta fallida en aquest test de la minyona és la de la paperassa. La Seguretat Social espanyola disposa d'un web exemplar, amb molta informació i formularis online que es poden imprimir còmodament a casa. Només omplir-los i portar fotocòpia del DNI a l'oficina per fer el tràmit, ben senzill. Però torna a ser l'ocasió pefecta perquè surti el monstre ignorant que nia en bona part dels ciutadans, que rebutgen fer el mínim esforç de llegir una documentació i fer les passes adients. Un personatge públic com Quim Monzó es suma avui al col.lectiu paperofòbic en una lamentable columna a La Vanguardia en què explica com delega aquestes coses de la paperassa en el seu gestor.
La reforma del règim d'assegurança social de les treballadores domèstiques havia de ser un gran pas endavant en el reconeixement de drets d'un dels col.lectius més febles del mercat laboral. Les dades que es van fer públiques ahir un cop acabat el periode transitori revelen que es van aflorar 17.000 casos de minyones que no cotitzaven. És un balanç molt migrat, tot i que podria millorar amb el temps i algun retoc legal. Però també és un suspens en el test de la minyona, que revela que la societat espanyola té greus problemes de comportament que deslegitimen les crítiques ferotges que sovint es fan als que són dalt de l'escenari mediàtic.

L'equilibri del model econòmic suec

Aquesta és una peça elaborada amb part del material que s'ha gravat per un Sense Ficció en el que he col.laborat. Buscàvem referències sobre l'estat del benestar i vaig tenir clar que haviem d'anar a Suècia, pel seu passat i pel seu present. Allà vam veure Hans Rosling, un metge i estadístic que encomana passió per l'estudi d'aquestes temes amb la seva posada en escena del missatge. Més enllà de la forma, Rosling representa molt bé el model econòmic suec: una economia privada molt potent i competitiva que viu amb un estat del benestar molt generós. Tot gràcies a l'educació i l'actitud dels ciutadans favorable a l'activitat econòmica rendible, impostos baixos per les empreses i alts per les persones. La combinació els dóna molt resultat, esclar que tenen gegants com Ericsson, creada al segle XIX com una de les bases de la indústria. Res no s'improvisa en uns anys, però la línia a seguir és molt clara.

Més grans pagesos

El nombre de pagesos no para de disminuir a Catalunya i sovint donem veu a aquest fenoment a través dels que pateixen la duresa de la competència global i el poder de les grans distribuidores que imposen les seves condicions. Però aquest cop ens hem volgut fixar en els pagesos que volen continuar i ho fan ampliant les seves explotacions per ser més competitius. El cens agrari conegut fa uns mesos en detall confirma que és un procés accelerat. Però passa desapercebut, perquè aquests pagesos no es manifesten al carrer. De fet, per produir aquest reportatge hem hagut de superar la resistència de molts socis notables de l'Institut Agrícola de Sant Isidre, l'organització patronal del sector, que no volien aparèixer a la televisió de cap manera. Finalment va ser una familia d'Albatàrrec la que es va prestar a explicar el seu singular cas, doncs explotar 250 hectàrees de fruiters és com gestionar una gran empresa, amb més de dos centenars de treballadors en temporada alta.

Quan Keynes mirava al futur

El 10 de juny de 1930, l'economista britànic John Maynard Keynes, va fer una conferència a la Residencia de Estudiantes de Madrid. Era el començament de la Gran Depressió i Keynes va preferir parlar del futur a cent anys vista enlloc del moment econòmic, que qualificava d'enorme pessimisme.
En aquesta perspectiva, l'economista més influent del seu temps era molt optimista. Es basava en els avenços tecnològics que s'anaven produint i que feien avançar la productivitat de l'economia a grans passes. El petroli, l'electricitat, l'automòbil, l'aviació o el telèfon eren descobriments o invents encara recents.
Aquests avenços haurien de permetre els néts de Keynes i la resta de la humanitat resoldre el seu problema econòmic, és a dir, superar l'estricta lluita per la supervivència en el dia a dia. Calculava que el nivell de vida es podia multiplicar per 4 o per 8 respecte al de 1930. Es va quedar curt, doncs la realitat és que el PIB mundial s'ha multiplicat per 31 des de llavors. I això que pel mig hi va haver la II Guerra Mundial, una catàstrofe que va acabar amb la vida de 50 milions de persones, el pitjor conflicte de la història de la humanitat. Evitar les guerres era justament una de les premises que Keynes posava per arribar a aquest creixement econòmic que hauria de permetre tenir jornades laborals de 3 hores, 15 a la setmana, enlloc de les 40 que s'havien assolit pocs anys abans que fes la conferència.
Imaginava una societat del lleure en què les persones podrien arribar a tenir problemes per omplir de sentit la seva vida i es fixava en les vagaroses dones de classes acomodades del seu temps per afirmar que hi estava creixent la neurastènia que es podria estendre a tota la societat del futur.
Com que parlava a Madrid, feia referències a Espanya i en va deixar de molt sucoses: "España se ha negado a dedicar todo su esfuerzo a la lucha para lograr en carrera acelerada la plétora económica. Pero serán las naciones que hayan sabido conservar su vida, cultivando con perfección cada vez mayor el arte de vivir, sin venderse por lo que constituye los medios de vida solamente, las que podrán disfrutar de la abundancia económica cuando esta llegue".
I és que Keynes creia que el benestar faria possible superar "el móvil pecuniario como lo que es, una morbidez algo asquerosa". Una part de la societat es podria dedicar així a fer créixer la seva personalitat deslligada de la lluita per la supervivència diària, però advertia que una altra part dels ciutadans continuaria dominada pels diners, "pero los demás no tendremos ninguna obligación de aplaudirles y alentarles".

Contra el pànic bancari

No cal dir que vivim els moments més delicats de l'euro després del rescat bancari espanyol i abans de les eleccions gregues. És en aquest context d'incertesa que creix la por, la reacció instintiva de salvar la pròpia pell rescatant els diners que tenim al banc per ficar-los sota el matalàs. Hem volgut tractar aquest tema amb tacte i donant arguments per intentar rebaixar el neguit. Les emocions són males companyies per les decisions econòmiques, igual que per les polítiques. Jo sóc pàrtidari de deixar els sentiments per les persones que estimem i no per la vida econòmica, tot i que cal fer un esforç considerable.
Em deia una companya que el tema planteja el dilema de la responsabilitat col.lectiva enfront a la llibertat individual. És cert, és un punt de fricció entre les dues. Una altra persona em deia que apel.lar a la responsabilitat col..lectiva sí que és poc racional. No hi estic d'acord, penso que racionalment hem de cedir part de la nostra sobirania individual al bé col.lectiu. Ho fem normalment de forma automàtica pagant impostos, per exemple. Ara cal que ho fem més conscientment, per evitar un naufragi col.lectiu. 

Cap a la República Federal d'Europa

Va ser dimarts passat, llegint el diari al metro a les 7 del matí que vaig descobrir a l'agenda del dia que en Niall Ferguson faria una conferència a les set de la tarda a la Pedrera. Cap a les 10 vaig començar a buscar els organitzadors i a les dues aconseguia trobar-me amb Ferguson. És un dels referents principals en el món anglosaxó de la visió de l'actualitat econòmica enquadrada en la perspectiva de la història econòmica. En aquest mateix blog es poden trobar 6 capítols de la seva sèrie televisiva "The ascent of money". Vull dir que és també una referència professional pels que ens dediquem a la tele. I ho és a pesar de les discrepàncies ideològiques que hi tinc. De fet, aquesta és una de les coses que m'agrada més: aprendre dels que pensen diferent, perquè sempre tenen raó en moltes coses que un mateix no havia vist, encara que al final el seu discurs sigui incomplert. Per exemple, a Ferguson rarament se li escolten referències als drets socials, als problemes de la classe treballadora, a la igualtat; no és el seu tema, ell es fixa en els actors principals de l'economia i menysté els efectes sobre la major part de la població. Això el porta a "comprendre" el règim de Pinochet a Xile per l'èxit de les mesures econòmiques que va prendre i sense tenir en compte l'altíssim cost social que es va pagar, a més de la violència política. Ja dic, pensem diferent, però les seves anàlisi sobre la situació de l'euro són molt brillants. Ara, diu, no hi ha més remei que avançar cap a una República Federal d'Europa si no es vol allargar la inestabilitat de forma indefinida. No serà fàcil, però a mi aquest camí sí que m'interessa. Per cert, les imatges de les monedes de la unió monetària llatina que apareixen a l'entrevista ens les va proporcionar Rafa Company, autor del magnífic blog http://www.museudelsdiners.blogspot.com/

Eliminar el futur

Sempre tindran el meu respecte els que decideixen eliminar el seu futur perquè es troben en un carreró sense sortida, tot i que jo pensi que sempre hi ha alguna sortida. Aquest documental és la peça que més m'ha impressionat els últims mesos. Durant un any, un equip de televisió va gravar el Golden Gate de la badia de San Francisco, el punt de més gran concentració de suïcidis a tot el món. L'any de gravació, el 2004, 24 persones van perdre la vida saltant del pont. Moltes d'elles van quedar gravades a les càmeres de l'equip dirigit per Eric Steel, en un projecte inspirat per l'article "Jumpers" publicat a The New Yorker. El documental inclou entrevistes a familiars i amics d'alguns dels suïcides amb testimonis de crua sinceritat, que reflexionen sobre la personalitat d'homes i dones que van fer el terrible pas. Molts d'ells patien malalties mentals de les que no podien escapar a pesar de tenir un entorn social que els donava suport. Un tema tabú per molts mitjans tractat amb intel.ligència i rigor formal. Mai tornaré a veure el pont de San Francisco (a la tele o el cinema) amb els mateixos ulls.

Crear una empresa pròpia

Sembla inversemblant a primer cop d'ull, però crear una empresa pròpia en temps de crisi és possible i hi ha 300 mil catalans que ho estan fent en aquests moments. És més, l'any 2011 va ser el de la represa de l'activitat d'empreneduria a Catalunya i Espanya després de dos anys consecutius de baixada.
Parlar amb els protagonistes d'aquest reportatge ha estat molt encoratjador per la determinació que tenen i pel missatge que transmeten amb el seu exemple. Però no tot són flors i violes. Emprendre és una feina complexa en la que intervenen diverses facetes, com el pla de negoci, el finançament, la comunicació i la negociació. I no tothom ho té tot.
Cal tenir-ho present ara que des de moltes bandes arriba el missatge que empeny als aturats a emprendre negocis per solucionar la seva situació. Són els que tenen més possibilitats de fracassar, perquè el seu plantejament és molt defensiu i no neix de la detecció d'una oportunitat. 

Watch Money, Power and Wall Street: Part One on PBS. See more from FRONTLINE.

Formidable sèrie de Frontline, on som en la crisi financera i econòmica que vivim, vista des dels Estats Units. Ahir van estrenar els dos primers capítols. Per veure i gaudir del ritme pausat, la veu de vellut del periodista i les complexitats de l'enginyeria financera que va causar la crisi nordamericana, prou diferent de la nostra. Tot va començar en un hotel turístic de Miami amb un grup de joves executius de JP Morgan que volien reduir el risc del crèdit que donen els bancs empaquetant i venent els crèdits a l'engròs. Molts els van imitar i es va obrir un mercat en el que alguns incauts van propassar-se. En el documental es remarca el cas d'una caixa d'estalvis alemanya, que comprava fins i tot quan ja es veia el desastre. Eren naïve, diu una executiva nordamericana...

L'estat del benestar, al dipòsit d'aigües

Entrevistar Josep Fontana va ser un d'aquests privilegis que et dóna la professió de periodista. Va ser a l'Institut Jaume Vicens Vives, que ell va fundar i que es troba en un antic dipòsit d'aigües, bellament recuperat per la Universitat Pompeu Fabra.
La conversa va seguir el guió de les conferències que el professor Fontana ha fet darrerament i en les que es tracta la fi de la idea de progrés social que havíem tingut des de sempre i com això ha fet un canvi en les últimes dècades que la crisi sembla haver sentenciat.
Parlem del naixement, expansió i declivi de l'estat del benestar. El tema que preocupa als partidaris del progrés social i que també és l'assumpte que centra el documental de Carles Bosch que s'estrenarà a mitjan maig i amb el qual he col.laborat gustosament.
Quan parlàvem amb el Carles de les causes del declivi de l'estat del benestar a Europa des de la dècada dels 80 forçosament ens referiem a la revolució política que van suposar Thatcher i Reagan en guanyar el poder. La desfeta de la Unió Soviètica a finals de la dècada, exhausta per la cursa armamentística accelerada per Reagan, va ser l'altre gran pilar del canvi. Desapareguda l'amenaça d'un sistema alternatiu, ja no calia guanyar-se a la població europea amb un Estat que compensés les injustes conseqüències d'una economia de mercat funcionant tota sola. En aquest sentit, els europeus -sobre tot la resta d'europeus, no pas nosaltres- van ser els grans beneficiaris de l'existència de la URSS, no pas els seus ciutadans.
Jo tenia aquesta argumentació assumida sense saber ben bé d'on l'havia tret. I vet aquí que el professor Fontana em va refrescar amb la conversa a la biblioteca del dipòsit de les aigües la memòria d'una línia de pensament de la que ell, si no n'és l'autor principal, segur que n'és el més rellevant al nostre país.
"El futur ja no és el que era" em va acabar dient en una frase feliç que resumeix la decepció per la fi aparent d'un model de societat. I jo afegeixo que al pessimisme de la raó hem de sumar l'optimisme de la voluntat de transformar la nostra vida, recuperar el futur.