dilluns, 26 de novembre del 2012

Una jornada particular a la mesa electoral

Era un noi jove i atlètic que va venir a votar avançada la tarda, quan l'urna ja era ben plena i els sobres de vegades no queien horitzontalment sino que quedaven en posició vertical. Molts votants ficaven el dit o l'ungla per ajudar el sobre a prendre una millor posició. Però aquest noi va dedicar-se a colpejar amb contundència l'urna amb el seu puny, un, dos, tres, quatre cops davant el nostre esverament. El sobre va obeir la pressió rebuda i va prendre la postura desitjada, afortunadament. Ja ens véiem amb l'urna esberlada i havent de buscar-ne una altra...
El meu company de taula, en Pablo, em va comentar que coneixia el noi en qüestió de veure'l al gimnàs, o sigui que deu tenir la testosterona a flor de pell de tantes sessions de màquina com fa. Passar 12 hores veient desfilar els veïns del barri davant l'urna va ser una experiència curiosa. De vegades em sentia una mica extraterrestre veient diferents especímens d'humans, cadascú amb les seves característiques.
La majoria tenien un tracte correcte i amable amb els que formàvem la mesa. Una noia, fins i tot, ens va regalar tants somriures que li vam haver de comentar i ens va admetre que és la seva manera de ser. Ja ho tinc això de somriure, si. En l'extrem oposat, algunes persones feien els possibles per deixar-nos clara la seva actitud de fredor, distància o simple antipatia. Recordo un home amb bigoti que em va exigir que consultés el cens per veure si hi figurava amb molt males maneres i sense voler-nos deixar ni el DNI. No hi era i es veia perdut, però la seva falta d'empatia li faria molt difícil trobar sortida a la seva inquietud.
Hi va haver un moment bonic amb la identificació de la germana de Joaquín Soler Serrano. Amb ella vam recordar la figura del seu germà, el periodista que va organitzar l'assistència a les víctimes de les riuades de 1962 al Vallès des del micròfon de Ràdio Barcelona. L'home que feia les entrevistes A fondo que han quedat per la història i que els últims anys s'han venut als quioscos en DVD.
No vaig reaccionar, en canvi, quan vaig tenir davant Ignacio Martínez de Pisón, l'escriptor aragonès que viu a Barcelona, l'associava amb Saragossa i com que encara no he llegit res seu no vaig tenir a mà un comentari ràpid per fer conversa.
La jornada va servir per veure moltes persones grans que deuen sortir ben poc de casa seva. Acompanyades per interventores de CiU, moltes velletes venien a dipositar el seu vot, sovint amb dificultats de mobilitat i de la més bàsica orientació espaial. També molts nens, petits i mitjans, que demanaven fer ells el dipòsit del vot a l'urna. A la nostra mesa ens hi vam prestar sempre. Vaig tenir el privilegi de facilitar el primer vot de la meva filla Lorena, amb els 18 anys recent complerts. En tenia moltes ganes, sobre tot pel significat que té de pas a l'edat adulta. Dies enrera havia tafanejat les paperetes que arribaven a casa i recordo la seva estupefacció en llegir la propaganda xenòfoba de Plataforma x Catalunya.
Va arribar l'hora de l'escrutini i ens vam entrebancar en veure el desquadrament per dos vots en la llista del cens que anàvem puntejant durant tot el dia i la relació numerada que elaboràvem amb el nom i cognoms dels votants. En Raul, el president de la mesa, va fer una gran feina coordinant el recompte i va fer demostració de la seva capacitat de càlcul mental fent tots els comptes sense tocar la calculadora. Com que continuava el desquadrament, vam decidir comparar les xifres amb el nombre de paperetes que hi havia a l'urna. Llavors sí, després de llargs minuts de comptar i recomptar, ens van quadrar els vots amb la relació numerada i vam celebrar-ho amb fortes encaixades al voltant de la taula plena de paper.
Vam omplir les actes de la sessió i de l'escrutini i donar-ne còpia a la Núria, l'eficaç representant de l'administració, i els interventors dels partits que feia estona que ens rondaven per obtenir una informació que ens aquelles hores feia vibrar tot el país. A La nostra taula, CiU va guanyar amb 202 vots, seguida d'ERC amb 79, PP 70 i ICV amb 68. El PSC va treure una vintena de vots, igual que Ciutadans, mentre que les candidatures minoritàries es repartien els vots que es poden comptar amb els dits d'una mà. La fi de la feina va suposar un acabament abrupte de la jornada. En Raul va marxar pitant per portar els resultats al jutjat mentre en Pablo i jo tornàvem a casa xino xano, segurs d'haver fet una coneixença que continuarem quan ens tornem a trobar pel barri. Us sembla poca cosa? a mi em sembla que va ser una gran jornada.

1 comentari:

Pablo ha dit...

Molt ben descrita la jornada. Tinc la sensació d'haver contribuït al bon funcionament i a l'"estat de dret" del país, a més d'haver viscut una experiència com a mínim curiosa, que tot i que va estar molt bé preferiria no repetirla durant uns quants lustres.
A destacar la bona sintonia entre els membres de la mesa, incloent a l'equip a la Núria.
Un plaer haver-vos conegut, ens veiem pel barri.