dimecres, 25 d’abril de 2012

L'estat del benestar, al dipòsit d'aigües


Entrevistar Josep Fontana va ser un d'aquests privilegis que et dóna la professió de periodista. Va ser a l'Institut Jaume Vicens Vives, que ell va fundar i que es troba en un antic dipòsit d'aigües, bellament recuperat per la Universitat Pompeu Fabra.
La conversa va seguir el guió de les conferències que el professor Fontana ha fet darrerament i en les que es tracta la fi de la idea de progrés social que havíem tingut des de sempre i com això ha fet un canvi en les últimes dècades que la crisi sembla haver sentenciat.
Parlem del naixement, expansió i declivi de l'estat del benestar. El tema que preocupa als partidaris del progrés social i que també és l'assumpte que centra el documental de Carles Bosch que s'estrenarà a mitjan maig i amb el qual he col.laborat gustosament.
Quan parlàvem amb el Carles de les causes del declivi de l'estat del benestar a Europa des de la dècada dels 80 forçosament ens referiem a la revolució política que van suposar Thatcher i Reagan en guanyar el poder. La desfeta de la Unió Soviètica a finals de la dècada, exhausta per la cursa armamentística accelerada per Reagan, va ser l'altre gran pilar del canvi. Desapareguda l'amenaça d'un sistema alternatiu, ja no calia guanyar-se a la població europea amb un Estat que compensés les injustes conseqüències d'una economia de mercat funcionant tota sola. En aquest sentit, els europeus -sobre tot la resta d'europeus, no pas nosaltres- van ser els grans beneficiaris de l'existència de la URSS, no pas els seus ciutadans.
Jo tenia aquesta argumentació assumida sense saber ben bé d'on l'havia tret. I vet aquí que el professor Fontana em va refrescar amb la conversa a la biblioteca del dipòsit de les aigües la memòria d'una línia de pensament de la que ell, si no n'és l'autor principal, segur que n'és el més rellevant al nostre país.
"El futur ja no és el que era" em va acabar dient en una frase feliç que resumeix la decepció per la fi aparent d'un model de societat. I jo afegeixo que al pessimisme de la raó hem de sumar l'optimisme de la voluntat de transformar la nostra vida, recuperar el futur.