dimecres, 9 de febrer de 2011

Fronteres

Fa uns dies vaig entrevistar per un reportatge el president d'una associació professional. El tema que tractàvem era delicat i va abordar les meves preguntes amb excursions cap a un desitjable estat de coses que no es correspon amb la realitat. Quan més li preguntava el perquè de les coses, més se n'anava a com haurien de ser. Al final, fora de càmera va comentar amb un ajudant seu que havia "fet volar coloms". Encara em cou la meva incapacitat de treure un bri de veritat d'aquell personatge (bé un bri potser sí que li vaig treure) tot i que quedarà força evident la seva actitud escapista quan el confrontem amb les altres entrevistes i les dades que donarem.
El que vull subrratllar ara és aquesta posada en escena que cada dia hem d'intentar superar els periodistes per arribar a dir algunes veritats. Els escenògrafs cada cop són més i les tècniques que fan servir més sofisticades, mentre que nosaltres tenim el temps just per fer les coses i hem de competir amb una allau de mitjans que repeteixen continguts fins l'extenuació.
Només de tant en tant aconseguim veure una frontera informativa, una línia que separa dos estadis diferentes de la realitat, un canvi substancial en l'estat de coses. A Egipte ara mateix viuen en la frontera, gràcies a l'espurna que els va contagiar a través dels mitjans de comunicació amb l'exemple de Tunisia. Gràcies a Wael Ghonaim, un treballador egipci de Google que va publicar a Facebook una pàgina des de la qual es convocava a manifestar-se contra Mubarak i que va estar arrestat durant 12 dies.
Wikileaks també ha fet possible veure fronteres en les relacions internacionals, comprovar la distància entre les posicions oficials i l'anàlisi que es fa portes endins. Hi guanyariem tots plegats si aquestes fronteres fossin més visibles o bé ens fariem més mal? Segur que més d'una ensopegada hi ha amb algunes revelacions però el balanç final pel conjunt de les societats em sembla que ha de ser millor. Ens queda molt periodisme per fer, estem començant...