dijous, 14 de gener de 2010

El trist paper d'Haití al món

Aquest matí he pogut abraçar la Rosa Parés, que s'ha salvat pels pèls del terratrèmol de Port au Prince, on havia d'arribar en avió el dia i l'hora dels fets per reincorporar-se a la seva feina de cooperant. Els mitjans la sol.liciten molt i avui tocava la tele.
L'emoció ens porta a pensar en primer lloc en les persones que coneixem i estimem, com la Rosa. Però en segon terme hi ha l'afecció per un país al que li ha tocat el més trist dels papers al nostre món, és l'ase dels cops. És el país al que li cauen totes les patacades, reals i virtuals. Els mitjans tendim a presentar els països pobres com escenaris de l'horror. Crec que en el nostre subconscient volem pensar que fora d'Occident tot va fatal "perquè no saben fer les coses d'una altra manera", especialment si són de color diferent al nostre. En aquest sentit, el desastre de l'altre "reconforta" la pròpia supèrbia, vindria a ser una manifestació més del racista que portem dins.
Haití compleix perfectament aquesta funció des de la seva independència. Ah, quin atreviment! un poble de mig milió d'esclaus que es va revoltar contra els 30 mil blancs que els tenien sotmesos a treballs forçats a les plantacions de sucre de la colònia de Saint Domingue. Val molt la pena llegir el llibre d'Isabel Allende, "La isla bajo el mar", metàfora del cementiri possible dels esclaus que decidien suicidar-se per no aguantar més la situació.
Els francesos els van cobrar una "compensació" per reconèixer Haití com estat independent, els alemanys els van vexar quan van enviar els seus vaixells de guerra a cobrar deutes, els nord americans els van envair i ocupar el 1915.
Jo sempre m'inclino a favor dels febles, així em va, i torno a sentir-me al costat dels haitians, no pot ser d'altra manera. Ingenuïtat que em va portar fa uns anys a elaborar un video sobre Haití amb imatges del fill de la Rosa, en Martí, i que no es va emetre mai. Un d'aquells caps tan ben pensants ho va evitar. Esclar, el video mostrava un Haití ple de vida, nois que somreien i jugaven a la platja, manifestacions religioses viscudes amb sinceritat, música que contagiava alegria. No era la imatge adequada. Vaig acabar llençant la cinta, però he trobat una fotografia bonica per mirar el futur a la meva manera.