dissabte, 10 d’octubre de 2009

Olor a petroli

Ahir al matí, al despatx de Mariano Marzo a la Facultat de Geologia, em va deixar un pot de petroli i el vaig ensumar. Immediatament es va obrir una finestra al passat en el meu cap: l'olor que feia la descàrrega de combustible al dipòsit subterrani que hi havia al jardí de casa els meus pares per abastir la caldera. Un camió aparcat davant la casa, una manèga que traginava un operari, les fulles seques al voltant de la boca del dipòsit. Fred, i el soroll de la caldera en engegar, de tant en tant, per mantenir la temperatura a l'interior.
En Mariano manega moltíssima informació geològica i econòmica al voltant del petroli des de fa anys. És pessimista, creu que som a la vora del zènit de l'explotació del petroli i que no hi serem a temps a desenvolupar energies renovables. Caldrà recórrer al carbó i a les nuclears per suplir el forat que deixarà el declivi del petroli.
Més a la vora situa una nova alça del preu internacional del cru, quan la recuperació econòmica arribi als Estats Units i a Europa. Tothom afirma que la recuperació econòmica a Espanya arribarà després que a la resta d'Europa i dic jo que això es pot complicar encara més si puja el preu del petroli. I més, els tipus d'interés del BCE també pujaran quan Alemanya reprengui el creixement per evitar la inflació. Poc importarà que a Espanya ni li convingui, som a penes el 10% del PIB de la zona euro. I tal com vam viure un escalfament per uns tipus baixos els últims anys, ara ens podria tocar allargar el refredament per uns tipus alts quan els necessitem baixos. Paradoxes de ser un país perifèric en un projecte d'integració monetària que, a pesar d'això, ens ha portat més beneficis que problemes.