Cercles que es tanquen

Aquests dies he treballat en dos temes de la ciutat de Barcelona que han acabat connectats. Les dificultats de l'empresa Habitat m'han portat a aprofondir en la història d'una empresa que va iniciar Josep M Figueras, pare de l'actual president, Bruno Figueras. Coneixia l'activitat pública del pare com a president de la Cambra de comerç i de la Fira de Barcelona, figura rellevant del món empresarial català fins la seva mort, el 1994.
Desconeixia les primeres activitats de la seva empresa, dedicada a construir blocs d'habitatge econòmic en les dècades dels 50, 60 i 70. Els polígons de Sant Ildefons, Bellvitge i Sant Cosme haurien estat, en part, obra seva. Grans moles de ciment que hostatgen habitatges esquifits que avui ens semblen intolerables per l'amuntegament de persones, les nul.les virtuts estètiques i la mala qualitat dels materials.
L'altre tema que he treballat és el de les barraques de la ciutat de Barcelona de la mateixa època. Fins cent mil persones van viure en aquestes construccions precàries a Montjuïc, el Carmel, Somorrostro, rere el cementiri del Poble Nou...tot queda molt ben retratat a l'exposició del Museu d'Història de la ciutat de Barcelona. Vaig quedar amb l'Òscar Casasayes, un dels autors de la recerca, i una parella que havien viscut a Montjuïc, en Francisco Rojas i la seva dona Marcelina. A la muntanya em van explicar les penúries i també les alegries de la vida a les barraques. Certament, el contacte humà era molt més fàcil que en un edifici de pisos i la gent valorava molt aquest ambient. Quan van sortir de les barraques, uns per gust i altres sisplau per força, van anar a parar als blocs de pisos de Bellvitge, la Mina, Sant Cosme...els que havia fet Habitat en la seva primera època. Eren habitatges de compra, de preu reduit, però que van permetre guanyar duros a cabassos a les empreses constructores. Almenys això és el que intuïm a falta de dades que ho reflecteixin amb certesa. Aquesta és la part de la recerca que potser caldria incorporar a una exposició com Barraques, que treballa amb molt d'encert el vessant humà, antropològic del tema.
Parlant amb el company Josep M. Cortés sobre tot això apareixia la faceta pública de Josep M. Figueras els últims anys entesa com una "devolució" a la societat dels beneficis obtinguts en la seva activitat empresarial. Als càrrecs institucionals esmentats abans caldria sumar el llegat de la seva biblioteca d'història contemporània, amb la que s'ha bastit el Centre d'estudis històrics internacionals de Barcelona a la vall d'Hebron.
El llegat dels antics barraquistes és molt més difús, construit a base d'anys de feina en les empreses catalanes, mà d'obra potser poc preparada però disposada a fer una tasca que la població autòctona no podia o volia fer. Un llegat que ha fet possible materialment el país que tenim avui.
Les històries connecten, però caldria conèixer millor com van anar per treure les lliçons necessàries per evitar els errors del passat.