Fa dies que tinc pendent el meu homenatge a Huertas Clavería. Quan estudiava perdiodisme a la Facultat de Bellaterra vaig fer un treball sobre el TeleExprés, un diari de referència a la dècada dels 70. Jo l'havia fullejat a casa perquè el pare el comprava i m'havia quedat la curiositat. Vaig entrevistar alguns dels professionals que hi van tenir un paper destacat: Manuel Ibáñez Escofet, Josep M. Huertas Clavería, Josep M. Casasús, Xavier Roig, Manuel Vázquez Montalbán...
Vaig fer un petit estudi de continguts del diari a partir d'exemplars de quinze dies. Amb unes informacions i unes altres vaig construir el meu discurs sobre el TeleExprés, que vaig titular "Un diari amb nas". Vist ara el títol em sembla ocorrent, però absolutament pobre. En tot cas, el que més em cridava a mi l'atenció era la voluntat dels que feien el diari d'anar més lluny de l'habitual en la confecció de la informació. Una vocació social molt forta, un interès molt pronunciat en els temes internacionals. Punts que comparteixo encara avui de forma plena.
Huertas va ser l'únic que em va demanar una còpia del treball i li vaig fer arribar quan ho vaig tenir. Llavors no em va fer cap comentari. la sorpresa va ser quan, al cap de 15 anys, va publicar el llibre "A cada taula un Vietnam" i vaig descobrir citat el meu treball i la meva persona diverses vegades.
Lamento profundament no haver tingut l'encert de coincidir més amb ell durant aquests anys últims de la seva vida. Ara que sento i llegeixo comentaris sobre la tírria que li tenien alguns encara m'hi sento més proper. Els que tenim certs principis no som ben vistos per una bona part de la professió i t'ho fan pagar. Huertas, una abraçada.
Vaig fer un petit estudi de continguts del diari a partir d'exemplars de quinze dies. Amb unes informacions i unes altres vaig construir el meu discurs sobre el TeleExprés, que vaig titular "Un diari amb nas". Vist ara el títol em sembla ocorrent, però absolutament pobre. En tot cas, el que més em cridava a mi l'atenció era la voluntat dels que feien el diari d'anar més lluny de l'habitual en la confecció de la informació. Una vocació social molt forta, un interès molt pronunciat en els temes internacionals. Punts que comparteixo encara avui de forma plena.
Huertas va ser l'únic que em va demanar una còpia del treball i li vaig fer arribar quan ho vaig tenir. Llavors no em va fer cap comentari. la sorpresa va ser quan, al cap de 15 anys, va publicar el llibre "A cada taula un Vietnam" i vaig descobrir citat el meu treball i la meva persona diverses vegades.
Lamento profundament no haver tingut l'encert de coincidir més amb ell durant aquests anys últims de la seva vida. Ara que sento i llegeixo comentaris sobre la tírria que li tenien alguns encara m'hi sento més proper. Els que tenim certs principis no som ben vistos per una bona part de la professió i t'ho fan pagar. Huertas, una abraçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada