Democràcia econòmica

Mentre els governs i els parlaments es capfiquen en discussions identitàries o de drets de minories socials, les esquerdes sòcio econòmiques continuen fent-se més grans enmig del silenci més ensordidor.

La campanya de la renda ha acabat sense que s'hagi sentit cap veu protestar per la progressiva erosió de la justicia impositiva. Les dades d'Hisenda indiquen que l'any que ve l'IVA recaptarà més diners que l'IRPF. Vol dir això que la promesa democràtica de tractar les persones segons la seva capacitat econòmica s'està difuminant a les nostres mans. A partir d'ara, la principal mesura serà la del consum, que tracta tothom igual i, per tant, de forma injusta. No li costa el mateix esforç a un treballador pagar el 16 % d'IVA d'una barra de pa que a un empresari.

Tampoc prestem atenció a la difuminació de la promesa democràtica d'ascensió social que havia de ser l'educació pública i l'accés a la universitat. Més d'un 40 per cent dels joves de 26 anys tenen llicenciatura universitària, però poc més de la meitat aconsegueixen treballar d'allò que han estudiat. Es més, la major part dels que acabin treballant en llocs efectivament adequats a la seva formació superior seran els fills d'altres persones que han tingut responsabilitats semblants. L'enquesta de joventut de la Generalitat de Catalunya ve a demostrar que les xarxes socials continuent tenint un pes decisiu en el futur dels joves.

Són exemples de l'avanç de la desigualtat real, ja que en el món de les aparences en què vivim tothom fa el paper de l'èxit econòmic encara que per pagar la roba, el cotxe i les vacances s'hagin de fer economies i viure a crèdit.